Patrick Chinedu Ike: «El meu pare va plorar quan vaig explicar la història del pa amb llet»

Unes sabatilles, un texà, tres samarretes de carrer i un altre parell per entrenar. Aquest va ser l’equipatge amb què Patrick Chinedu Ike (Benín City, Nigèria, 1984) va arribar a Espanya l’any 2006. Pensava ser-hi durant un mes i porta ara 12 anys. En aquell moment la seva vida va canviar radicalment: va passar d’haver acabat la carrera d’Economia al seu país a buscar monedes d’un cèntim pel carrer per comprar-se un paquet de galetes que li durés tota la setmana. Aquest any, el velocista ha aconseguit la millor marca espanyola (10,16 s) als 100 metres llisos masculí -compartida amb un altre atleta- segons el rànquing de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme.

-¿Què va passar el 2006?

-M’havien parlat molt bé d’Espanya i, a l’acabar la carrera, vaig venir un mes. Vaig arribar a València, on vaig conèixer i vaig entrenar amb atletes com Rafa Blanquer i Gloria Alozie, que em van cuidar molt. Passat el mes, em va sortir la possibilitat de portar a Nigèria un document per demanar el permís de residència i tornar a Espanya. El document va tardar un mes, dos, tres...fins que el meu visat va caducar, em va fer por tornar i vaig decidir quedar-me.

-I això ho va canviar tot.

–Sí. No tenia menjar, els meus pares em van deixar de parlar durant un any i vaig haver de buscar-me la vida. Vaig aprendre a valorar-ho tot: si ara tinc una mica de diners és perquè per a mi un cèntim eren dos milions.

-¿I com sobrevivia? 

-Anava a casa dels atletes que entrenaven amb mi i els acabava preguntant si tenien una mica de pa. La meva dieta era: al matí, pa amb llet; al migdia, pa amb llet; i a la nit, pa amb llet. El meu objectiu era entrenar i buscar maneres de ser legal. Perquè era il·legal, tenia por i em molestava la situació, ja que vinc d’una família preocupada perquè les coses es facin bé.

-¿Quan va acabar aquesta por?

-En el 2010, quan vaig tenir la meva primera residència. Aquells 4 anys van ser els pitjors, però l’esport em va salvar moltes vegades: quan deia que era esportista, la gent confiava en mi.

-¿I en tot aquell temps no va veure la seva família?

-Vaig estar 6 anys sense veure’ls: vaig tornar a Nigèria el 2012. Quan torna, la gent té el costum de comprar molts regals. ¿Però saps què vaig fer, jo? Vaig portar pa, llet i galetes. El meu pare al principi no en menjava: s’havia adonat d’alguna cosa. Al cap de poca estona em va dir: "Escolta, Patrick, aquestes coses són molt barates com per ser regals". Jo li vaig preguntar: "¿Vols escoltar?". Quan vaig explicar la història del pa amb llet, el meu pare, que és un exmilitar molt recte i dur, va començar a plorar.

-Aquell moment va ser especial.

-Sí, perquè els meus pares em van demanar perdó i em van entendre. Jo els vaig dir que tot el que m’havia passat m’havia fet més fort.

-Parli’m de la seva trajectòria esportiva.

-A Barcelona vaig arribar l’any 2009 molt lesionat, no podia ni caminar. Només hi va haver un entrenador que va voler estar al meu costat: Luís Sevillano, que és com el meu germà gran. Fins al 2012 no vaig començar a competir a primer nivell. Allà vaig trencar la barrera dels 10,30 s i vaig començar a cobrar un fix, ja que fins aleshores el meu sou havia sigut d’uns 150 euros al mes.

-L’any 2012 va estar a punt d’anar a les Olimpíades.

-Sí, vaig aconseguir la marca mínima, però finalment no hi vaig poder anar per problemes burocràtics. Però ara soc molt feliç i em sento lliure com un ocell: l’any passat va néixer la meva filla i al cap de poc temps em van donar la nacionalitat espanyola. I fa dos caps de setmana, després que la meva filla complís un any, vaig poder competir per primera vegada amb la selecció espanyola.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Quins projectes té al cap?

-Pel que fa al terreny personal, centrar-me en la meva família i ajudar joves atletes que estan en la situació en què jo vaig estar i acudeixen a mi: quan els miro, veig el meu passat. Quant al professional, el meu objectiu són les Olimpíades de Tòquio 2020. Després, fins que el cos aguanti.