Antonio Briceño: «No fingien: ¡estaven plorant per la meva mare!»

El fotògraf Antonio Briceño (Caracas, Veneçuela, 1966) està especialitzat en cultures indígenes -quítxua, kogui, huitxols- que explora en el seu treball 'Dioses de América'. Si bé el 2011 es va proposar fotografiar una cosa extremadament recòndita i en principi extingida: ploramorts, dones a qui es pagava fa centenars d’anys pel seu plor en enterraments. Des del seu pis de Barcelona, Briceño explica com les va trobar i va aconseguir així unes fotos úniques que va exposar el 2012.

-¿Com va sorgir la idea?

-Va sorgir arran de prendreayahuasca  cosa que vaig fer després de suïcidar-se la meva cosina. Aquella nit vaig plorar, vaig plorar i vaig plorar recordant coses que m’havia guardat, com la mort de la meva mare. Em va ser tan útil que vaig mantenir el sentiment fins que el vaig relacionar amb una notícia que vaig llegir: "Les ploramorts s’extingeixen a Lima".

-Curiós.

-Vaig contactar amb el periodista i em va donar a entendre que la notícia era falsa, que ell mai havia entrevistat una ploramorts, però a mi em va generar l’entusiasme com per desenvolupar un treball. Anava a buscar una cosa que ni sabia si existia.

-¿Com les va trobar?

-Vaig estar un mes preguntant per pobles del Perú sense sort. Com més petit era el poble, més a prop m’hi trobava. Em deien: «Potser allà». Al final les vaig trobar a dos pobles minúsculs molt al nord de Lima, gairebé a l’Equador, en la part més tradicional: Pedregal Grande i Narihualà. Les vaig trobar canviant de tècnica: ja no preguntava per ploramorts, paraula tabú, sinó que les descrivia.

-Va haver d’al·lucinar.

-Sí: l’alcalde del primer poble, quan vaig arribar, no entenia la meva pregunta perquè allà era una cosa totalment normal. Vaig passar d’«això no existeix» a «¿quantes en vols?». A cada poble es va presentar un exèrcit de 12 dones; 12 camperoles petitoníssimes i pobríssimes.

-¿I cobraven per ser ploramorts?

-Crec que això ja no passa. Jo sí les vaig pagar perquè posessin per a mi, però vaig tenir la sensació de què, com aquests pobles són tan extremadament pobres, en les vetlles fan una col·lecta per finançar les despeses funeràries, i les ploramorts, que sempre són les mateixes, hi col·laboren amb el seu plor.

-¿Com va ser la seva experiència?

-Estava desconcertat. No tenia ni idea de què m’anava a trobar. Fins i tot vaig imprimir fotos dels meus difunts per si me les demanaven. Al primer poble, l’alcalde ens va portar a una església antiga, i allà les 12 dones em van preguntar: «¿Per qui plorarem?». Allà ho vaig entendre tot: no venien per a les fotos, venien a fer allò de sempre. I els vaig donar el nom de la meva mare.

-¿Per què no el de la seva cosina?

-No t’ho sabria dir. Un dolor més gran. Em vaig adonar que allò de la meva mare no estava tan resolt com pensava. Al banc de l’església van començar a plorar i cantar en cor: 12 tons i actituds diferents. Deien: «Ai, ‘mamita’, per què te’n vas anar». Estaven revivint el meu propi dolor. Això em va desarmar. Perquè no fingien: ¡estaven plorant per la meva mare, tio! ¡Estaven desfetes per la mort de la meva mare!

-¿Va ser igual al segon poble?

-No. Allà vaig tenir la sort que feia pocs mesos havia mort algú i va ser una cosa real. Entre les ploramorts hi havia la vídua: sens dubte les seves fotos són les millors. Aquell dia van plorar 17 minuts; el primer, 6.

-I després els va fer la sessió de fotos.

-Sí, i allà vaig veure clarament quina és la seva tècnica per aconseguir aquesta emoció tan intensa. Durant el plor del segon dia, algunes esmentaven a «un fillet», «un cosinet»...efectivament, recordaven el seu propi dolor. Per això, com més velles i més morts, millors ploramorts són.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Quina història.

-Elles encara em recorden: ho sé perquè un periodista que hi va anar ho va escriure. És un ofici en franca extinció, només passa en poblets marginals, i això que n’hi va haver a tot Llatinoamèrica.