Gent corrent

Patricia Caicedo: "Sentir una missió a la vida orienta i dona força"

Reescriu la història de la música lírica fent protagonistes els que els currículums oficials ignoren

jcarbo44510898 patricia caicedo180810131240

jcarbo44510898 patricia caicedo180810131240 / RICARD CUGAT

3
Es llegeix en minuts
Carme Escales
Carme Escales

Periodista

ver +

Haver nascut a Ibagué, capital de Tolima i capital musical de Colòmbia, va facilitar l’arribada de Patricia Caicedo a la música. Amb 5 anys va entrar al conservatori de la seva ciutat. El seu pare també era alumne. Era una família sensible a l’art. Una monja de l’escola va descobrir la seva veu als 12 anys, era solista al cor. Fins als 23 va participar en concursos, sense fer classes encara. Es va llicenciar en Medicina i fins al 98 va treballar com a metge. Però la música no se silenciava al seu interior i va començar a estudiar cant, per a la qual cosa robava cada vegada més temps a la Medicina.

Fins que...

Vaig decidir venir a Barcelona a estudiar cant amb una professora de qui em van parlar. Vaig arribar amb els meus estalvis el 28 de desembre del 98, llista per a una nova vida, un canvi d’identitat. Deixava allà la doctora que vaig ser per conquistar el meu somni de cantar. El que no sabia és que havia iniciat una missió.

¿Quina?

Fer arribar les cançons líriques d’Espanya i l’Amèrica Llatina al repertori dels conservatoris. Si no es canten, no es graven ni es publiquen, i cauen en l’oblit. La formació oficial al Japó, Caracas, a tot arreu se cenyeix al repertori alemany francès i italià del XIX, totalment eurocèntric.

I androcèntric.

Sí, d’això me’n vaig adonar a l’acabar el meu doctorat en cant. A Medicina sempre havia competit amb homes, no em sentia en minoria, però en la música, per sentir la seguretat de poder anar a parlar amb qualsevol he necessitat tenir el meu doctorat a la mà. Un camí llarguíssim per sentir la mateixa seguretat que sent un home des que obre els ulls. No és just. Pensem en grans músics i ens venen a la ment Mozart, Schubert, Bach...

El seu disc ‘Amb veu de dona’ és, com la seva missió, una cosa així com reescriure la història fent protagonistes els ignorats.

Tot el que he fet des que vaig arribar aquí va en aquesta direcció. He escrit set llibres i vuit discos mostrant obres de compositors, dones i homes d’Espanya i l’Amèrica Llatina. El Barcelona Festival of Song –l’any que ve arribarà a la 15a edició–, el vaig crear per formar músics de tot el món en aquesta lírica en castellà, català, portuguès i llengües indígenes, per portar-la a concerts. I vaig decidir, a més, comissionar dones al festival, recolzar activament la feina de dones.

¿Sent que neda contracorrent?

Sí, perquè són molt pocs els professors disposats a sortir del currículum tradicional. La meva professora de cant al conservatori, per una qüestió tècnica, ens feia cantar en la nostra llengua. I jo ho vaig fer amb obres de l’argentí Alberto Ginastera i els seus temes lírics d’influència folklòrica. Em va encantar. Vaig sentir que això era el que volia cantar. I vaig començar a buscar partitures. Va ser una feina de xinesos, era com ser detectiu. Vaig buscar en arxius i biblioteques. Era una festa quan en trobava una.

Expliqui’ns alguna grata sorpresa.

El Ministeri de Relacions Exteriors de Colòmbia em va fer una carta de presentació que a l’arribar a Barcelona vaig anar a entregar al cònsol. I el febrer del 99 hi va haver un gran terratrèmol a Colòmbia i el cònsol em va trucar per cantar en un concert benèfic a Santa Maria del Mar. Vaig cantar les meves cançons de cambra i, al final, una senyora, Mariona Agustí, va venir emocionada a dir-me que allò era el que cantava la seva mare. Era la filla de Conxita Badia, l’alumna predilecta d’Enric Granados. Falla, Mompou, Toldrà van compondre temes per a ella.

Una porta oberta a la seva missió.

Ho vaig viure com un gran senyal. L’arxiu de Conchita Badia se’m va obrir de cop. Allò em va arrelar més al meu compromís de no cessar en la meva recerca. Sentir una missió a la vida orienta i dona força. L’emoció que sento per la meva missió, posar el piano i la veu al servei de la poesia, és també una llum que il·lumina la meva comesa.

Notícies relacionades

¿En quin punt de realització es troba ara aquesta missió?

Queda molt encara, la meva missió finalitzarà quan s’inclogui en el currículum oficial dels conservatoris el repertori líric de l’Amèrica Llatina, d’Espanya i de Catalunya.

Temes:

Gent corrent