Gent corrent

Rómulo Lifoncio: «¡Soc el primer dansaire de tisores espanyol!»

Aquest lampista peruà establert a Barcelona és la màxima autoritat en l'ancestral i acrobàtica dansa de les tisores

jcarbo44450553 romulo lifoncio180804164038

jcarbo44450553 romulo lifoncio180804164038

3
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

Va néixer a Congalla, un poble de la serra central a 3.500 metres d’altitud i és la penúltima baula d’una llarga dinastia de dansaires de tisores. Parlem d’un ball indígena amb arrels prehispàniques i que a ulls d’un profà pot semblar una barreja de ballet clàssic i breakdance. Des d’Espanya, Lifoncio ha aconseguit que sigui declarada Patrimoni Immaterial de la Unesco. La seva vida és de pel·lícula. De fet, té intenció de portar-la al cine.

¿Quan va presenciar la primera dansa de tisores?

Amb quatre anys. I als vuit ja la ballava. El meu pare em portava a tots els llocs on es ballava perquè aprengués i ho transmetés. A ell li deien el Sapi, que en quítxua significa ‘arrel sagrada’. El meu pare surt al documental ‘Els dansaires de la muntanya sagrada’. Arran d’aquest documental es va celebrar el Primer Congrés Nacional de Dansa de Tisores. Fins aleshores la gent del Perú no donava importància a aquesta dansa. La consideraven una qüestió d’indis.

¿Qui li va posar l’àlies de ‘l’Internacional’?

L’alcaldessa del meu poble, Abigail Delgado. Jo tenia nou anys, però em va llegir el cap i va endevinar que donaria a conèixer la dansa de tisores a nivell mundial.

¿Com va començar a recopilar informació?

Vaig treballar al Ministeri d’Educació tot i que mai vaig estudiar per a això. Allà vaig reunir la documentació per al documental, vaig organitzar concursos i vam aconseguir que fos declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. També he sigut cinc vegades campió nacional de dansa de tisores.

Parli’ns d’aquesta dansa.

Està relacionada amb la creença en la mare terra. Són danses guerreres amb 2.500 passos diferents. Ballar amb les tisores foragita els mals esperits i et carrega d’energia positiva. Els meus avantpassats van ser perseguits pels capellans i es van amagar a les muntanyes. Congalla era un centre d’adoració i per això amb la conquesta van fer una església molt gran i van matar un munt d’indis.

¿Quants dansaires hi ha actualment?

Almenys 400. Els vaig registrar tots en el Registre Nacional d’Intèrprets. Tots són de la mateixa regió del Perú perquè no hi ha acadèmies que ensenyin aquesta dansa. Només es transmet de pares a fills.

¿400 són molts?

En temps de terrorisme van desaparèixer. En van matar vuit del meu poble. Jo em vaig salvar perquè era a Lima, però llavors ningú en volia aprendre. El 1996 amb prou feines hi havia dansaires, però l’última vegada que vaig ser-hi, el 2016, només al meu poble hi havia 25 dansaires joves. I em vaig sentir feliç. Als Estats Units n’hi ha nou. A Italia n’hi ha dos. I aquí som cinc; gairebé tots de la meva família.

¿Quan va arribar a Espanya?

El 2007. Tenia una empresa de fontaneria i no em faltaven diners al Perú. A Madrid vaig treballar en obra general. Un dia, el 2010, vaig anar a fer una reforma a casa d’una cap de producció de Tele 5, li vaig mostrar el documental i el va voler comprar, però llavors van acomiadar 800 persones i es va paralitzar la venda.

¿Com va acabar a Barcelona?

Vaig venir a una presentació a Cotxeres de Sants. Vaig arribar, vaig ballar, hi havia una mica de crisi a Madrid, les associacions peruanes d’aquí em deien que vingués i aquí segueixo. Mai em va faltar feina, ni aquí ni a Madrid. Però vaig treballar de tot: de conserge, en fontaneria... Ara porto el manteniment de dues discoteques.

¿Com el reben al seu poble?

M’estimen molt. A través de la dansa, el vaig electrificar de forma gratuïta amb la cooperació peruanoespanyola. I cada any porto dansaires del Perú cap aquí. Fa dos mesos van decidir donar-me un terreny i volem fer un complex turístic amb un monument de dansaires. Al novembre me’n vaig cap a allà.

Notícies relacionades

Justo quan ha obtingut la nacionalitat espanyola.

Sí. Vaig fer la gestió fa quatre anys i me la van denegar. Van dir que no estava integrat a la societat. Vaig presentar una impugnació de 24 fulls i quan ja ho donava per perdut, va sortir la resolució al gener. ¡Soc el primer dansaire de tisores espanyol! Ara podré fer més gestions per la dansa de tisores a Europa.