GENT CORRENT

Ana Brenes: "Aquell dia vaig acabar de servir cafès i vaig pujar a l'escenari"

Ha treballat dur -i no només en la música- per estudiar i tirar endavant la seva carrera de cantaora

zentauroepp44267519 ana brenes180718161853

zentauroepp44267519 ana brenes180718161853 / JOAN CORTADELLAS

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Ana Brenes va néixer flamenca, filla d’un pare assidu a les penyes i d’una mare que va abandonar la carrera musical per dedicar-se als fills. Li corria música per les venes i va començar a cantar des de petita. "La meva mare té àudios meus cantant buleries amb tres anys", diu. Va conquerir una consciència primerenca que es volia dedicar al cant, però per aconseguir-ho havia d’estudiar, i els estudis eren costosos. ¿Què va fer? Treballar i estalviar. Ara se la veu en escenaris, en teatres i en festivals, però durant molt temps va fer de tot. Per exemple, atendre la caixa d’un McDonald’s.

-McDonald’s. Dur.

-Dur però formatiu. Em va ajudar a madurar. Després vaig treballar en un Starbucks. Pagaven millor. De fet, la primera vegada que vaig cantar en un teatre de Barcelona treballava allà.

-¿Servia cafès de dia i de nit s’enfrontava al públic?

-Doncs sí. Treballava al local de la Rambla i cantava al Principal, una mica més avall. Aquell dia vaig acabar de servir cafès, vaig agafar la motxilla on portava la roba per al concert, vaig anar cap allà i vaig pujar a l’escenari.

-És a dir que ja tenia una carrera. No és que hagués aparcat el cant.

-No, jo des que vaig començar, des de petita, mai vaig deixar de cantar. Però no era professional. Em trucaven d’algun lloc, sortia algun bolo de tant en tant, em feia algun grupet... Però no hi estava abocada al 100%. No em donaven prou actuacions. No ho podia fer.

-Devia ser frustrant, m’imagino.

-Sí, era una frustració. Però havia de treballar. I a veure, la feina no m’omplia, però tampoc em queien els anells, ¿eh? Jo treballo des dels 15 anys, per vacances, per rebaixes, a mitja jornada... Vaig entrar al McDonald’s perquè estava més ben pagat que la feina de dependenta.

-Quan diu que en aquella època li sortia alguna bolo...

-Em sortien sobretot actuacions amb un grup amb què fèiem versions flamenques. Son de Alma, es deia. Ens trucaven molt de teatres i festes majors del Vallès. Teníem el nostre públic. I per a mi era un alleujament.

-¿I l’estudi?

-Doncs miri, mentre treballava al McDonald’s vaig intentar estudiar però no vaig poder, i entre estudiar i treballar vaig haver de quedar-me amb treballar.

-¿I què va fer?

-Canviar de feina. A l’Starbucks sí que ho podia combinar, llavors vaig dir: val, puc estudiar. ¿Què estudiaré?

-¿Què havia d’estudiar? Música, ¿no?

-No sempre ho vaig tenir clar. Jo volia estudiar i tenir una carrera, i no ser operària tota la vida, però no estava segura de fer música. Només que en aquell moment, quan es van donar les condicions, vaig pensar que res m’omplia tant com la música. Vaig pensar que m’havia de tirar a la piscina. A més, just en aquella època començava a tenir més actuacions.

-I més confiança en vostè mateixa, suposo.

–És clar.

-¿On va estudiar?

-No cregui que hi ha gaire per escollir. Per ser cantaora, a Espanya només pots estudiar al conservatori de Còrdova o en dos llocs de Barcelona: l’Escola Superior de Música, l’Esmuc, i el Taller de Músics. Vaig entrar a l’Esmuc.

-Barat no deu ser.

-No ho és. De fet, quan vaig veure que els estalvis que tenia per estudiar s’estaven esgotant vaig tornar a instal·lar-me a casa dels meus pares.

-¿Segueix a l’Starbucks?

-No. A l’escola hi ha professors que m’han recolzat molt, Chiqui de la Línea, Jorge Mesa, 'el Pirata', Miriam Vallejo... Ells van apostar per mi. Gràcies a ells cada vegada tenia més actuacions. I un dia, un mes, el mes que tenia més coses, va coincidir amb els exàmens a l’escola.

-Exàmens, feina i actuacions.

-Precisament. "Alguna cosa em sobra aquí", em vaig dir. I vaig pensar: "Estic estudiant el que m’agrada, em surt feina del que m’agrada... m’arriscaré". I ho vaig fer. I això que a la feina ja era encarregada, guanyava més.

Notícies relacionades

- Quina satisfacció, ¿no?

-Molta. Et sents orgullosa d’haver-t’ho treballat tot.