Míriam Tirado: "Demanar ajuda no vol dir ser menys mare"

Quan es va convertir en mare, Míriam Tirado (Manresa, 1976) va decidir aparcar la seva vida laboral de periodista i fer de la seva passió vital la seva professió. Convertida en bloguera i consultora de criança, acompanya parelles en l’aventura de ser pares i imparteix xerrades sobre una criança respectuosa, rebequeries, lactància i altres temes. També escriu contes. El seu nou llibre, 'Maternidad a flor de piel’ (Grijalbo), arribarà a les llibreries el 20 de setembre.

Si estigués embarassada, ¿quin primer consell em donaria?

Et diria que estàs a punt de viure l’aventura més important de la teva vida. També que t’envoltessis de gent que et pugui comprendre i recolzar. I que t’informis, que prenguis consciència per a aquesta nova etapa de la qual no sabem pràcticament res, perquè una cosa és la teoria i una altra viure-ho.

En molts casos, la maternitat se segueix venent de manera edulcorada.

Doncs jo crec que no perquè de vegades costa trobar gent que et digui que tenir un fill és fantàstic. Les meves filles són el més meravellós que m’ha passat. I això no exclou que els pitjors moments de la meva vida també els hagi tingut amb la maternitat, un camí meravellós ple d’aprenentatge però que també pot acollir moments horribles. Com a qualsevol cosa en la vida, no és tant el que passa sinó com ho vivim.

¿Per què és inevitable sentir-se culpable quan no sents cap enamorament sobtat davant del nounat?

Es una cosa que passa més del que ens pensem. Moltes mares ho viuen en silenci perquè els sap greu. Això es deu a motius diversos: por, esgotament o haver tingut un part desastrós, entre d’altres coses. És difícil anar al part o a la maternitat sense cap expectativa perquè ens han explicat moltes coses i n’hem llegit d’altres i ens hem imaginat una situació que després no es compleix. Ens frustra i ens fa sentir culpables. Penses que ho estàs fent malament o que no ets bona mare. A totes aquestes mares els diria que tot el que sentin abans, durant i després del part és legítim i normal. 

S’ha de perdre la por de demanar ajuda.

Òbviament. Les mares necessitem ajuda gairebé sempre. Necessitem seguretat, informació i l’exemple d’altres mares. Necessitem que ens recolzin en un moment delicat. Això no vol dir ser menys mare.

No entenc gaire bé el concepte "criança amb afecció". ¿Quin altre tipus de criança hi ha? ¿Criança amb desafecció?

En realitat, es diu criança amb afecció segura. Hi ha molts tipus d’afecció, així que prefereixo el terme criança respectuosa, criança conscient. ¿Què és? Doncs ser conscient que has de transitar aquesta aventura sabent el que està passant, entenent el nostre instint i escoltant-lo i atenent les necessitats dels nostres fills en totes les seves etapes. És imprescindible treballar l’adult que som per poder acompanyar les nostres criatures. Algunes vegades els seus conflictes ens remouen perquè nosaltres també tenim el nostre bagatge, la nostra història i la nostra pròpia criança. Si ho assumim amb consciència podrem criar-los com el que som i no com el nen ferit que vam ser. Un fill ens dona l’oportunitat de créixer.

Gestió respectuosa de rebequeries. ¿Com es fa?

En lloc de gestió prefereixo parlar d’acompanyament. Com acompanyes emocions tan potents i que a molts adults els suposen una incomoditat. Tenim molts conflictes amb les emocions: ràbia, tristesa, gelosia. Quan veiem el nostre fill que no aixeca quatre pams del terra i ens munta aquests merders... ¿Com es fa? Doncs primer comprenent què li està passant. Per a això és necessari saber en quina etapa del desenvolupament està i així podrem entendre'l i empatitzar amb ell.  Això no és tan fàcil perquè la seva emoció provoca també una emoció en mi. Si jo intento esbrinar perquè la seva ràbia em porta a mi a perdre els papers podré controlar-me i buscar eines per afrontar la ràbia del meu fill. Però per poder fer això cal autoexplorar-se: comprendre’t i investigar d’on venim i perquè tinc un problema amb aquesta ràbia. Si jo perdo els nervis li estic comunicant al meu fill que davant la ira s’han de perdre els papers. Som el seu exemple.

 ► Més informacions de Mares, pares i nens

Mares, pares i nens

Se’ns oblida que important que és una cosa tan senzilla com respirar.

A vegades ho fem de manera nerviosa i això no ens ajuda a reduir l’estrès. Una respiració conscient (i lenta) és l’eina més poderosa que tenim en totes les etapes de la nostra vida. Soc partidària que els pares posin atenció en com respiren per després ensenyar-ho als seus fills. És una cosa que t’ajuda amb un nen de 3 anys, un adolescent o un adult de 40.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Existeix la mare perfecta?

Haurím de definir què vol dir perfecta. És tot molt subjectiu. Sent imperfectes podem aprendre. Pares i fills hem vingut aquí a aprendre.  Es tracta de créixer junts acompanyant-nos des de l’amor, el respecte i la confiança.