Melín Martínez: "Vull canviar la forma com es tracta els cavalls"

Quan es pregunta a Melín Martínez Farriols (Barcelona, 1977) per la seva professió no sap què contestar. Fa uns anys va decidir deixar la seva feina d’advocada i abocar-se a l’eugassada dels seus avis a Argentona (Maresme), al parc natural del Montnegre. Experta en doma natural, ofereix teràpies assistides i de creixement personal a famílies, particulars i empreses. A qualsevol que desitgi comprovar les moltes coses que un cavall ensenya per ser una millor persona.

Va deixar els jutjats per aquesta finca.

Des de molt petita venia aquí a veure els meus avis, que tenien un petit zoo amb cabres, aus rapinyaires, gossos, gats, una fura i per descomptat cavalls. Amb la meva mare els donàvem menjar i sortíem a muntar. Però vaig caure algunes vegades i ho vaig deixar.

Fins que...

Fins que em van canviar d’escola a Barcelona. Tenia 12 anys i una companya em va proposar d’anar a una hípica que hi havia al carrer de Ciutat de Balaguer, a Sant Gervasi. No volia dir-li que ja no m’agradava muntar, tot i que sí els cavalls, per poder ser amiga seva. Em vaig posar a galopar amb ella i a l’arribar a casa li vaig dir a la meva mare que volia tornar a cavalcar. I fins ara.

¿Què va passar amb els estudis de Dret? 

Vaig estudiar el primer curs i em anar molt bé, però el segon ja no. Llavors vaig decidir centrar-me en la carrera. Vaig treballar uns anys al despatx del meu pare. Portava temes de propietat intel·lectual. Un temps després vaig tornar a muntar. Em vaig interessar per la doma natural i vaig assistir d’oient a un curs. Vaig alternar l’advocacia amb la doma dels cavalls dels meus avis. Fins que un dia vaig decidir dedicar-me només a això. Ho tenia claríssim.

I va muntar Horseway.

Havia après molt domant cavalls i estava tan apassionada que volia transmetre aquesta manera d’entrenar-los. Volia muntar una escola d’equitació diferent, una hípica on no es tractés els cavalls com màquines, que ensenyés a fer-ho d’una manera respectuosa.

Sense fuet, esperons ni cops.

Amb el fuet pots acariciar el cavall, però no pegar-lo. No s’ha d’establir una relació de domini sobre ell, que, com les persones, només vol seguretat i confort. És un animal que et comunica coses contínuament. Amb les orelles, amb la mirada... Hi ha gent que els sotmet amb por i intimidació. Però no és necessari. Són molt socials. Amb ells hi ha un retorn immediat. I és molt fàcil saber per què no volen fer alguna cosa.

¿Quines relacions s’estableixen?

Les persones van ficar el cavall al seu món perquè les ajudés en el transport, la guerra i l’agricultura. I últimament com a animal de lleure. Malgrat això, sempre se’ls ha escoltat poc. Però és un animal que estableix vincles d’amistat i col·laboració amb els de la seva espècie. Són amistosos, supercuriosos i molt sensibles.

Vostès no només ensenyen a muntar.

Hi ha persones que venen i ens demanen fer una ruta. Però no ens dediquem a això. Fem molt treball amb el cavall sense muntar-lo. Ensenyem a estar amb ell, donar-li menjar, cuidar-lo i entendre el que diu el seu llenguatge del cos. També a muntar de manera adequada, que no causi mal a l’animal. L’alumne aprèn a tenir confiança en si mateix i a dir les coses amb claredat i assertivitat perquè el cavall les entengui.

¿Què n’obtenen els cavalls?

Una amiga diu que són cercadors de pau. Si no estan tranquils, és per estrès.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Amb diversos anys com a advocada i ara al capdavant de l’eugassada, ¿amb què es queda?

Econòmicament com a advocada m’anava millor, però això és més bonic i satisfactori. Vull continuar dedicant-me a canviar la manera com es tracta els cavalls.