Rafa Antonín: «Anàvem a la Barceloneta a esmorzar gambes»

Rafa Antonín (Barcelona, 1955) és dels 'instagramers’ més actius de la seva edat. La seva identitat digital ho diu tot: @Rafuel55. Tota l’energia que ha posat, i posa encara avui, en la seva carrera professional, anys i anys d’autònom i pont entre productors de fuel i els qui serveixen i disposen de combustible, l’aboca ara també als fogons de la seva cuina. Rafa és d’aquestes persones que dota de vida els seus anys i no al revés. S’activa d’horíssima i s’acompanya de bons aliments.

–¿Qui li va ensenyar a menjar bé?

–La meva mare era una gran sibarita, de menjar poc però bo. Jo soc el gran de nou germans i era el que l’acompanyava a comprar. Érem tants que ella necessitava que algun de nosaltres l’ajudés a portar les bosses. Anàvem a la Boqueria a comprar a les set del matí i, com a premi, després anàvem a la Barceloneta a menjar gambes per esmorzar. Després a casa em deixava entrar a la cuina també a ajudar-la.

–¿No es va plantejar obrir un restaurant?

–No. És una feina molt esclava. Si vols comprar bon producte, has de matinar. I abans de tancar has de repassar els comptes. Treballes 18 hores al dia.

–El combustible, el fuel, l’energia li han donat una vida laboral incombustible.

–Sí, ja la devia portar a l’ADN. El meu avi patern es dedicava al carbó, de les mines el portava a les tres xemeneies del Poble-sec. El meu pare també va treballar amb el carbó fins al 1990 i el 82 vaig començar amb les meves primeres passes com a comissionista amb el fuel. Soc el Rafa, el que ven petroli. Sempre m’he divertit molt amb el que he fet. He tractat amb els caps de les grans indústries, en la segona visita ja eren meus i en la tercera dinàvem junts.

–Digues-me com menges i et diré com ets.

–Mira, sempre he tingut clar que la feina es fa al matí. Jo em llevava a les quatre del matí i a les 7.30 h ja era a Saragossa visitant clients. Fins a les 13.00 h feia unes vuit o nou visites de les quals segur que almenys una havia estat molt bona. Després em relaxava i me n’anava a dinar bé. A la tarda la gent abaixa la guàrdia. A les oficines es treballa poc, els caps són els primers a arribar tard després de dinar.

–I ara, ¿com és el seu dia a dia?

–Em llevo abans de les sis. Em prenc un suc de taronja i un cafè amb llet, arreglo l’habitació i vaig al gimnàs una hora i mitja, tots els dies de l’any. Després faig visites a clients –comunitats de veïns, gasolineres particulars...– fins a les onze o les dotze. I quan arribo a casa preparo una recepta fàcil, amb quatre passos, que tothom pugui preparar i la vaig gravant. Abans de dinar edito el vídeo i el penjo a Instagram. No cuino res diferent del que es feia a casa: poc i bo.

–El que és bo ho reconeix un bon paladar.

–Sí. Jo al separar-me vaig haver de cuinar per a les meves dues filles i després per als meus nebots, i em vaig adonar que no només els alimentava, també feia el que va fer la meva mare amb mi: els educava el paladar. No és el mateix fer una truita amb ous anònims que amb bons ous de corral, o amb patata vella o nova, o Kennebec...

–Això ja és de nivell. ¿Ha anat a classes?

–Bé, a part de tot el que vaig aprendre anant a comprar amb la meva mare, he fet molts cursos a l’Escola d’Hostaleria Hofmann. Però la meva cuina és pràctica, vull que sigui útil. El meu premi més gran és que la gent es guardi les meves receptes. Una de patates la van guardar 1.500 persones.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Què en sap, dels seus 326.000 seguidors?

–El 2014 vam fer una reunió de 18, a Pons, dels quals seguim en contacte uns 14. Ara sé que el 61% són dones; el 50%, menors de 34 anys, i el 30%, menors de 24. A mi em dona energia estar amb gent jove. Els meus vídeos duren 29 segons per no gastar-los dades del mòbil.