Álex Cuesta: "El senglar dòcil és el més problemàtic"

Quan parla dels senglars de Collserola, Álex Cuesta sap de què parla. Arquitecte de l’Escola Superior d’Arquitectura del Vallès, el seu treball final, d’eloqüent títol –'Porcs i jardins / The dark side of Collserola'– descriu els problemes de convivència entre l’home i el senglar al parc natural barceloní des de la perspectiva més àmplia del xoc entre ciutat i entorn natural. Membre de l’equip redactor del Pla Especial de Collserola, Cuesta inaugurarà el cicle de conferències que el partit animalista Pacma inicia aquesta setmana per donar visibilitat i debatre sobre problemàtiques animals. Aquesta tarda a La Sonora de Gràcia.

-¿Com definiria el problema? ¿En podria fer un diagnòstic veloç?

-El gran problema amb els senglars de Collserola és que tenen un accés molt fàcil a l’aliment. No tenen depredador, perquè el seu depredador natural és l’ésser humà, que ja no els caça, sinó que majoritàriament els dona menjar. Això ha fet que perdi la por i s’aventuri cada vegada més entrar a la ciutat.

-La qual cosa és incòmoda, perillosa...

-El senglar per si mateix no és perillós. Alguna vegada he llegit en algun lloc: "Senglar ataca una senyora..." Això és improbable. El que passa és que hi ha senglars que estan acostumats que els donem menjar, i el soroll de les bosses ja és sinònim de menjar per a ells. Jo he vist senglars que han après a bolcar papereres, i no només això, també a treure el fre dels contenidors.

-Senyals d’intel·ligència, ¿no? De certa intel·ligència, almenys.

-Bé, són mamífers. No són rèptils, ni insectes... Tenen un procés mental més complex. És l’animal més semblant a l’ésser humà que hi ha a Collserola.

-M’imagino que aquesta confiança amb l’home només la tenen uns quants.

-Miri, a Collserola n’hi ha de tres tipus: el salvatge, el mig salvatge i el dòcil. La paradoxa és que el més problemàtic és el dòcil. No té por dels cotxes, no té por de la carretera, no sap el que és el perill. Al salvatge el foragites amb un cop.

-¿És anormal el que passa a Collserola?

-No. Es dona pràcticament a tot el Mediterrani.

-Hi ha qui diu que el remei és la caça.

-Als que em diuen que la caça és necessària jo els dic que llavors el problema ja és més gran. Als senglars ni cal alimentar-los ni cal caçar-los. De fet, la caça agreuja el problema. Quan un caçador mata una matriarca, ¿què fan les cries? Queden desprotegides, no tenen ningú que els ensenyi la por, acampen per on poden i es guien per l’olfacte. El senglar és oportunista, és vague.

-Quina solució proposa?

-Tot depèn de la pressa que tinguem. Per a mi, l’educació és la solució. El problema és que és una solució lenta.

-¿Educar la gent perquè no els alimenti?

-Jo mateix faig xerrades per conscienciar la gent, i sobretot per explicar-ho, perquè hi ha poca informació sobre el tema. Però conscienciar la gent és lent. Has de lluitar contra una cultura benintencionada que troba que està bé alimentar-los.

-¿I què diu quan li pregunten per solucions més ràpides?

-El problema amb les solucions més ràpides és que també són les més costoses. Per exemple, caldria generar permeabilitat en les dues grans infraestructures de Collserola, el túnel de Vallvidrera i la línia de ferrocarril, que parteixen el parc, en dos. Passos de fauna, perquè els senglars puguin circular sense barreres. El que hi ha ara són desguassos, però el senglar difícilment s’aventura a anar per allà.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Es pot dir que estan atrapats?

-Una cosa semblant. Els animals que queden en aquesta vall acaben circulant en paral·lel a les vies i així arriben a la ciutat. Són els nostres corredors, però ara també són els seus.