José Moure: "Hauria d'haver nascut com jo, en una quadra de vaques"

Han passat una mica més de 60 anys des que José Moure se’n va anar a viure a Santa Coloma de Gramenet. Allà, al costat de la plaça de la Vila, va adquirir un petit bar gallec just al costat de la parada de l’autobús 35, “el bus que totes les nits anava i venia de la plaça Urquinaona”, i com que el lloc no tenia nom senzillament li va dir La Parada. Nascut el 1930 a Chantada, Lugo, la primera etapa de la seva vida a Catalunya l’havia viscut a Barcelona, al barri de Sants, però va ser Santa Coloma la ciutat que el va veure prosperar: La Parada va créixer, es va convertir en Casa Pepe i es va beneficiar d’una circumstància singular: el veïnat de la seu de Radio Teletaxi.

-Digui’m, ¿què recorda d’aquells començaments?

-Doncs recordo que amb l’argument que a la parada hi havia gent tot el dia, vaig aconseguir un permís del Govern civil per obrir les 24 hores. Per aconseguir-ho vaig rebatejar el local com a Casa Pepe.

-Amb gent a la parada tot el dia... No aniria malament, el negoci.

-No anava pas malament, no. Com que era petit era fàcil de dur, però calia treballar. Dormia poc, tres o quatre hores al dia. ¿Sap com era jo aleshores? Com els que tenen ara aquests negocis de fruites, que no tanquen mai i dormen al lloc. Així era jo.

-Es pot dir que va tenir bon ull, ¿no?

-Jo crec que sí. Era un local particular perquè, com que estava al costat de la parada, la gent entrava i sortia disparada perquè perdien l’autobús. Allà vaig estar vint anys i escaig, fins que vaig comprar el local del davant.

-Tinc entès que tenir la ràdio al costat ha sigut una benedicció.

-Miri, jo sempre ho diré, a mi tenir Justo Molinero de veí m’ha ajudat molt. Sempre que té un convidat al programa el porta a dinar aquí. I si no, també hi ve.

-Gent coneguda, doncs.

-Gent molt coneguda. Sobretot polítics i artistes. Començant per Pujol. Crec que va estar quatre vegades aquí. Va parlar molt bé de les patates braves i a Catalunya Ràdio van estar una setmana parlant de les braves de Casa Pepe. Va ser una sort.

-¿Alguna anècdota pujoliana?

-La veritat, jo intento no molestar. Ve un famós i jo només el saludo, després el fem entrar al reservat i ja està. Però a Pujol recordo que una vegada li vaig dir que el català era un dels meus punts forts. I ell em va mirar, com si es preguntés per què li deia això. "És igual", em va contestar.

-¿Qui més?

-Aquí han menjat diversos presidents de Catalunya. Pujol, Maragall, Montilla... Junqueras també ha estat aquí. I Rufián, i Tardà... I Rivera, però des que se’n va anar a Madrid no l’he tornat a veure.

-¿I artistes?

-D’artistes cada vegada en venen menys, jo no sé si és perquè ara, com que la música es ven diferent la promocionen d’una altra manera, no ho sé. Pot ser. Però en venen menys. Recordo una vegada que Bisbal va estar aquí.

-¿I?

-Era un dia de festa i vam obrir només per a ell. I l’entrada va ser fàcil, però la sortida va ser un caos... S’havia corregut la veu i hi havia una multitud a fora.

-M’han dit que vostè està mig retirat.

-Miri, jo tinc 88 anys. ¿Sap quants anys compleix aquest local? Quaranta. Sense comptar els vint-i-escaig de l’altre. Crec que em mereixo un descans. Vinc al local, però només els migdies. Els que s’ocupen d’això són el meu fill Jordi i el meu cosí Luis, un al matí i l’altre a la tarda. I ara el net demana pas. ¡Seria la tercera generació!

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Per estar-ne orgullós.

-Però ha de madurar. Digui-li vostè que ha de treballar 15 hores al dia. “S’ha de viure, avi", em diu. I jo li dic: "Però a compte de qui". És que si neixes en un bressol... Hauria d’haver nascut com jo, en una quadra de vaques.