«La crisi no és religiosa, és de valors, humanística»

Cada música té el seu moment i lloc. També el seu públic. Però hi ha gèneres musicals, com la música sacra, que requereixen superar certs prejudicis. El hip-hop més urbà o un concert d’òrgan en una església ens emocionen si som capaços de deixar-nos seduir per les ones sonores, abstraient-nos de tot el que és aliè a la música. L’Abadia de Montserrat obre una de les millors portes a la música sacra a través del Festival Internacional Orgue de Montserrat (FIOM) –d’accés lliure– que aquest dissabte inicia els seus concerts www.abadiademontserrat.net. Jordi-Agustí Piqué (Mollerussa, 1963) és el seu director musical, teòleg i organista.

–¿Hi ha prou relleu d’intèrprets d’òrgan perquè continuïn sonant tots els òrgans d’església a Catalunya? Sí, hi ha un bon planter de músics formant-se en conservatoris. I no són gent rara. Són músics que trien especialitzar-se en aquesta sonoritat especial que només l’òrgan ofereix. El Festival de Montserrat va néixer com a agent cultural per donar-lo a conèixer al gran públic i combinat amb piano, orquestra i cant coral. Els seus concerts es podran seguir a Montserrat Ràdio i TV i a les televisions de la Xarxa de Comunicació Local.

–La música sacra ha de sortir a la recerca del seu públic per compensar la crisi religiosa que ha buidat les esglésies de feligresos. La crisi no és religiosa, és una crisi de valors, humanística, que traspassa també la política, el fet social, la música, l’ecologia...

–L’ecologia no, avui precisament es porta molt tot el que és ecològic i biològic. Això és cultura econòmica, no ecològica. El valor d’allò propi és una cosa molt més arrelada que una moda o una conscienciació econòmica adquirida. Una veritable ecologia contempla l’ésser humà en la seva integritat, i l’ànima en forma part.

–¿Què ens poden aportar els concerts del festival d’òrgan en aquest sentit? El festival vol crear un espai de reflexió, convida a pujar i aturar-se a escoltar. Després s’aprecien més les estrelles.

–¿On té el seu origen la deshumanització global que vivim? En l’educació, en la formació escolar. Avui es preparen alumnes per assolir objectius, que és diferent de construir persones. Et formen per servir per, no per ser. Per això no s’aprèn filosofia, perquè en teoria no serveix per a res. I la persona, ¿com creix, llavors? Jo faig conferències de Teologia en universitats on preparen tècnics, perquè saben que preparar les persones en la seva totalitat predetermina també el seu èxit professional.

–Però seran universitats religioses, perquè en general es tendeix a discriminar l’Església per temes com el celibat, que costa llegir de manera natural. ¿Pel sacrifici, la renúncia que suposa? ¿No hi ha també en parella aquesta renúncia a la resta de persones que no són la que hem escollit? ¿No hauria de ser també dificilíssima una relació de dos, sobretot en un món pansexual com el nostre? Jo en cap cas no ho veig com una renúncia, sinó com una opció. Al confessar, veiem que la gent pateix moltíssim, sigui per opulència econòmica o perquè voldrien una relació de parella que no tenen.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Vostè que viu a Roma –presideix el Pontifici Institut Litúrgic de Roma–, deu haver vist el calendari que emula el dels bombers, però amb atractius rostres de cures. És un ‘souvenir’ que salta a la vista. Sí, no sé qui hi ha al darrere i sembla que no totes les fotos són de capellans autèntics. Però no em sembla malament mostrar que els sacerdots són gent normal. A Roma es palpa la universalitat de l’Església, la seva dinàmica i riquesa cultural, i es viu sense complexos.

–Entén que hi hagi qui senti que són desaprofitats com a parella o pares. També es podria pensar això de qui hauria estat bon metge però és enginyer.