Andrea Prada: «A Catalunya hi ha mooolts gossos polítics»

Andrea Prada (Capital Federal, Argentina, 1977) va arribar a Barcelona amb 27 anys. Els animals sempre li havien agradat, perquè es va criar amb ells, així que va començar a col·laborar en projectes de teràpia assistida amb animals. «Fins que em vaig adonar del negoci que són», assenyala. L’any 2015 va crear, amb sis activistes més, l’associació Vigilancia Solidaria, i ara n’és la presidenta. Des d’aleshores és el flagell animalista d’institucions, associacions i, sobretot, de polítics.

-¿Què és Vigilancia Solidaria

-Som una associació que investiga i denuncia voluntàriament el trànsit i les males gestions d’animals en institucions i organismes. Fem activisme de veritat: no ens quedem a les xarxes socials, sinó que anem als tribunals. Des que vam néixer no hem perdut ni un sol cas.

-¿Com comencen les seves investigacions?

-Habitualment, per gent que ens envia missatges denunciant situacions. Quan comencem amb un tema, arribem fins al final: curiosament, molts dels judicis que tenim és perquè ens denuncien a nosaltres; per exemple, per haver danyat l’honor de qui critiquem.

-¿Per quina zona es mouen?

-Anem on ens porti la investigació. Fa un temps que estem centrats en la gossera de Badalona: hem denunciat les seves males gestions, el maltractament animal i el robatori de gossos.

-El 2014 hi van estar molt temps. ¿Va ser aquesta l’experiència que més la va marcar?

-Sí. Vam estar 255 nits de vigilància i va ser un esforç terrible. Hi va haver vuit robatoris de gossos seguits: ¡era un supermercat de gossos! Va ser la punta de l’iceberg: abans ja hi havia hagut robatoris per utilitzar-los per a baralles il·legals. En realitat, estaven entrenats per defensar el que hi havia al darrere: la droga.

-¿Quins altres casos d’activisme han portat a terme?

-Per exemple, un cas ens va portar fins a Conca, on vam enganxar gent a la una de la matinada carregant gossos en un camió. Ens dediquem a temes de què ningú no vol parlar, com l’exportació d’animals que ningú no sap on acaben.

-¿Quins obstacles han trobat?

-Hem tingut problemes amb alguns polítics, però el principal obstacle han estat els qui diuen que defensen els animals; entitats com ara el Partit Animalista Contra el Maltractament Animal (PACMA) i la Fundació per a l’Assessorament i Acció en defensa dels Animals (FAADA), que nosaltres hem criticat per la seva doble moral. Aquestes associacions no denuncien realitats que nosaltres sí que denunciem.

-¿Problemes amb polítics?

-Sí, a Catalunya hi ha mooolts gossos polítics: gossos que pateixen per les males polítiques. Per als polítics són la jugada fàcil, perquè no tenen veu: ells decideixen quan dictar o no la seva pena de mort. Això que a Catalunya els animals no es poden sacrificar... queda molt bonic, però és mentida: tenir un animal 23 hores al dia en una gàbia sense cuidar-lo també és sacrificar-lo, però a poc a poc i amb les mans netes.

-¿Què ha après?

-Que com més conec la gent, més estimo els animals. Persones que realment ajuden els animals de manera desinteressada, n’hi ha, i moltes, però la majoria no estan de cara al públic, perquè estan cremades de veure la realitat del farandulisme per recaptar a costa dels animals. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Què li diria a algú que vulgui ser activista?

-Que obri els ulls, que aprengui com són les regles del joc i que, si vol investigar, ho faci pels animals i no per ser socialment acceptat. A mi em diuen de tot, però em poso una cuirassa i, quan guanyem un judici, veig que la recompensa de descobrir la veritat i ajudar els animals és molt gran.