Jaume Almirall: "Volia tenir la Joana al meu costat per sempre"

A primera vista, Jaume Almirall (Barcelona, 1924) i Joana Barrós (Barcelona, 1925) tenen poc en comú, a part d'una alçada considerable. Ell és inquiet, sociable i de rialla oberta; ella, en canvi, és més reposada, observadora i posseeix una fina ironia. Tanmateix, comparteixen una història d'amor de pel·lícula. La seva relació va començar el 1947 i, després d'un parèntesi de més de mig segle, va acabar en casament quan ell tenia 79 anys i ella 78. Emília Illamola ha recollit la seva història a 'Cabrils, São Paulo, Barcelona. Un amor pendent' (Voliana Edicions). 

–¿Quina impressió van tenir al conèixer-se?

–Jaume Almirall: Va ser el setembre de 1947, en una excursió de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC). Encara conservo el retrat que li vaig fer aquell dia. Ella era  molt alta i tenia unes cames precioses. Vestia pantalons curts, que llavors era poc habitual. Era una dona avançada al seu temps. 

-Joana Barrós: Ell no estava malament, encara que n'hi havia de més guapos [somriu]. Em va agradar la seva manera de ser. Era, i és, una bona persona.

–Es van enamorar i es van comprometre.

–J.A.: Llavors tothom volia anar-se'n d'Espanya perquè no hi havia ni menjar i vam pensar d'emigrar junts. Però només vaig aconseguir un contracte de feina per a mi a l'Argentina i vam decidir que, quan jo m'hi establís, faríem els papers perquè ella vingués.

–La Joana va esperar tres anys.

–J.B.: Massa temps... Ho vaig passar molt malament.

–J.A.: La vida de l'emigrant no és fàcil. De l'Argentina vaig passar a l'Uruguai, on vaig viure dos anys com a il·legal, i des d'allà era molt difícil arreglar els papers.

–Cansada d'esperar, la Joana va trencar el compromís i va deixar d'escriure cartes.

–J.A.: Vaig tornar a Barcelona per convèncer-la, però no vaig arreglar res. No havia d'haver-me'n anat. Va ser l'error de la meva vida.

–J.B.: Ell va dir una cosa que em va confirmar que tot s'havia acabat. Amb el temps el disgust em va passar i aquelles paraules es van arxivar.

–La vida va continuar. En Jaume es va casar, es va traslladar al Brasil i  va tenir fills; la Joana no es va casar mai.

–J.B.: Vaig passar una vida molt ocupada amb la feina. Les persones som vulgars, les nostres vides no tenen tanta substància. Això sí, vaig ser una soltera convençuda. No volia casar-me si no era una entrega total. 

–¿Com la que va sentir amb en Jaume?

–J.B.: M'havia negat a casar-me amb ell, però en el fons tenia l'esperança que fos que sí. Si no se n'hagués tornat a anar...

–Cinquanta anys després, l'any 2000, en Jaume va quedar viudo i va venir de visita a Catalunya.

–J.A.: De seguida vaig anar a buscar-la, encara que trobar-la no va ser fàcil perquè no recordava la seva adreça. La vaig trobar en uns arxius de la UEC plens de pols i vaig córrer cap allà.

–¿Què es va trobar?

–J.A.: La caseta d'Horta estava igual, fins i tot el banc on festejàvem seguia allà, però no hi havia ningú. Vaig trucar a la porta de la veïna: "¡Vostè era el nòvio de la Joana!", va dir al veure'm. Em va fer passar, em va explicar que ella ja no hi vivia i li va trucar per telèfon.

–¿Què li va fer sentir la veu d'en Jaume?

–J.B.: El vaig reconèixer de seguida i vaig sentir una curiositat tendra: "¿Què se'n devia haver fet?". Va venir a veure'm a casa i alguna cosa es va remoure per dins. Va tornar el 2001 i el 2002. 

–J.A.: No podia deixar-la sola i tampoc no podia estar venint cada any des del Brasil, així que li vaig demanar que ens caséssim. "Volia tenir la Joana al meu costat per sempre".

–Es van casar el 26 de juliol del 2003. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–J.B.: Potser sempre vaig estar enamorada d'ell. Per què ens enamorem d'una persona i no d'una altra? No ho sé, deu ser el destí.

–J.A.: La Joana té un temperament molt dolç, no aixeca mai la veu i et parla amb la mirada. L'omplo de petons cada dia i li dic coses boniques en portuguès, com meu bem, que significa "la que em fa bé".