Delphine Crespo: «Van segellar un abocador sobre la fossa de la meva família»

Delphine Crespo (Poissy, França, 1973) és neta d'espanyols republicans exiliats a França. El seu avi Julián va morir sense poder exhumar les restes de la seva mare i la seva tia, Petra i Lorenza, malgrat que sabia on eren, i sense ni tan sols conèixer el parador de les despulles del seu germà i el seu cosí, Narciso i Antonio, afusellats el 36, tres dies abans que les dues dones. La memòria de les quatre víctimes i el llegat del seu avi van caure en mans de Delphine l'any 2010, quan la seva tia, després d'anys de silenci i ferida, va decidir parlar.

-¿Què va dir? Fins al 2010, només coneixíem el lloc de la fossa comuna de la mare i la tia del meu avi. Però aquell any em vaig assabentar que la meva tia havia parlat després d'anys sense dir res de res: va dir que li havien explicat que al germà i al cosí del meu avi els havien afusellat els falangistes al barranc de la Bartolina, a Calatayud.

-Allà la seva vida va canviar. De dalt a baix. Em vaig posar en contacte amb l'associació ARICO-Memoria Aragonesa: els vaig comentar la ubicació que havia confessat la meva tia àvia i la data dels afusellaments, que havia conegut a través d'un llibre de l'historiador Nacho Moreno.

-¿Quines van ser les seves primeres accions? El primer que vaig fer va ser informar-me: vaig esbrinar que el 1999 l'alcalde del PP Martín Minguijón va ordenar que se segellés un abocador sobre la fossa de la meva família. Ho va fer a posta per treure’n els ossos, ja que tota la comarca sabia que hi havia una fossa: a les nits fins i tot s'il·luminava el fòsfor dels ossos. Allà va començar el problema de la recerca de despulles, que podrien ser a qualsevol lloc: a l'abocador, al Valle de los Caídos o descompostos a terra.

-Interpreto que ja no es pot exhumar. Es veu que els operaris, al trobar els esquelets, els van ficar en bosses sota les escombraries i ho van segellar. Els experts diuen que és perillós obrir-lo perquè els residus tòxics que desprenen les escombraries, quan es descomponen, fan que hi hagi risc d’explosió. Hi queda poca esperança: el 2012 van passar un georadar per la zona i no van trobar ni un os.

-¿Què va sentir quan va saber allò de l'abocador? (Esbufega) Va ser molt dur: em vaig espantar de la meva pròpia reacció. Però també va ser un punt d'inflexió perquè em va motivar a involucrar-me en l'activisme de memòria històrica. No odio els qui ho van fer: la meva manera de transformar aquesta ràbia ha sigut actuar.

-¿Ha pensat en un memorial? Aquesta és ara la nostra lluita: el PP ens va negar un memorial al barranc, i això em va semblar cruel i poc humà. Posteriorment, quan ARICO va aconseguir fer un memorial al cementiri de Calatayud, ens van tornar a negar que els noms dels afusellats al barranc, que són uns 800, hi apareguessin. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Què té pensat? De moment no hem aconseguit el memorial per a Narciso i Antonio, però volem continuar fins a aconseguir-ho: jo no penso deixar-ho i m'agradaria ajudar altres víctimes. M'he fet querellant de la querella argentina: independentment del partit que siguis, és un tema de drets humans. M'agradaria que no se'ns considerés una colla de bojos: el genocidi va existir i un país no pot construir la seva democràcia sense fer justícia.

-Sí que van aconseguir, però, exhumar i inhumar dignament Petra i Lorenza. Exacte: els seus casos estaven força documentats i gràcies a ARICO vam aconseguir exhumar-les el novembre del 2016. Ens van entregar les seves restes el desembre del 2017 i els vam inhumar. És una cosa que no es pot explicar: va ser molt respectuós i emocionant; allà hi havia de tot menys odi, com diuen alguns.