Montserrat Castells: "Els Eisenhower em van tractar com una filla"

{Dwight} D. Eisenhower va visitar Espanya el 1959. En aquella postguerra negra, una nena de Manresa, Montserrat Castells, va pensar: "¿Per què no {le} escric una carta?". "Em {llamo} Montserrat, gràcies per tot {lo que} has fet i feliç aniversari". Va ensobrar el missatge i {lo} va enviar a la Casa Blanca. {Lo que} segueix és un conte de fades.

¿No dirà que va tenir resposta? Al {cabo} d'uns dos mesos, el carter va entregar al meu pare un sobre blanc amb cinc estrelles. {Dwight} D. Eisenhower. The White House. Washington.

¿De {puño y letra}? "{Thank} you for your {best} {wishes} for {my} {birthday}". Cada any {le} enviava una carta, i ell me les contestava.

{Ahí} no acaba la cosa, ¿{a que} no? No. El professor d'anglès ens va proposar cartejar-nos amb joves dels EUA. Vaig elegir a una noia {llamada} Tony. El seu pare, catedràtic de la Universitat de {Gettysburg}, Pennsilvània, va viatjar a Madrid amb la família per fer el doctorat sobre el Quixot. Em van venir a visitar i van proposar als meus pares que em deixessin anar amb ells per aprendre anglès.

¿{Se lo} van permetre? ¿El 1960? ¡Encara no {sé} per què! Em van deixar a l'Estació de França, amb una guitarra i una maleta, per anar fins a Cannes. D'allà partia el {'Constitution}', un vaixell semblant al {'Titánic}'. A l'arribar a Nova York, la família em va traslladar a {Gettysburg}. Vivien a la {McMillan} House, situada en el camp de batalla on el 1863 es {libró} l'enfrontament decisiu entre el Nord i el Sud.

¿No {le} va sobrepassar el canvi? Els primers tres mesos gairebé vaig plorar llàgrimes de sang. No sabia anglès. Però el meu pare, un home estricte, m'havia dit: "Tu marxa, però no ploris perquè no tornaràs".

Es va adaptar. ¡Més que això! Eisenhower tenia una segona residència en {Gettysburg}, connectada per un caminet amb la del seu fill John, la seva dona, {Barbara}, i els seus quatre nets: David, Anne, Mary Jean i Susan. Un dia, al ser l'única estudiant estrangera, em van invitar a donar una {charla} en la universitat. I allà estava el president. Em vaig presentar: "Hola, soc aquella nena que {le} escrivia pel seu aniversari".

¿Com va reaccionar? Va estar molt amable. I al {cabo} de poc temps, a punt d'expirar el meu visat, vaig rebre una carta que m'oferia viure amb John, {Barbara} i els nens. John va demanar permís als meus pares, assegurant-los que jo seria com una filla més, no una {'babysitter}'.

¿{Lo} van complir? ¡{Les} {llamaba} {'papá'} i {'mamá}'! Tenia una habitació pròpia i, com tenia 16 anys, em van pagar el carnet de conduir. Tot era nou per a mi. A Manresa rentàvem a mà, la cuina es carregava amb serradures, no teníem televisió i {solo} preníem gelats en festa major. ¡Encara tinc el gust de la primera hamburguesa! Havia {'milkshakes}', {comida} congelada (el {'TV}-{dinner}') que posaven en el forn i en un minut {estaba lista}... Em van portar a Califòrnia, a {Palm} {Springs}, i vaig conèixer a Walt Disney, a Mr. {Goldwing} de la {Metro} i a la pionera de l'aviació Jaqueline Cochran, que em va invitar a passejar amb ella pel món.

Però {Ike} Eisenhower era molt aspre, ¿no? ¡{Qué va}! Era molt entranyable. En els sopars parlàvem de tot. No imposava la seva voluntat, sinó que consensuava tot amb els nens.

¿La va invitar al Despatx Oval? Sí, sí. I vaig presenciar les primeres eleccions de la meva vida: Nixon- Kennedy. Nixon no va guanyar, però la seva filla Julie i David Eisenhower es van enamorar i em van invitar al casament al Waldorf Astoria. Fins a vaig sortir en el {'Hola}'. "Es tracta d'una senyoreta enormement senzilla, molt intel·ligent i amb una humanitat que desborda fronteres", van dir en l'article. 

Va estar allà fins a 1963. ¿Difícil tornar? Molt. Em vaig acostumar a no consultar {nada}, a tenir idees pròpies. Vaig tornar a Manresa amb una personalitat marcada, però tenia 18 anys i a Espanya era menor d'edat. No em deixaven ni anar en cotxe amb el meu nòvio. Vaig haver de defensar la meva llibertat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Es va resignar? No. Tenia el {gusanillo} de l'aventura. Em {fui} a treballar a Radio Liberty de Pals, i d'allà, als magatzems {Sears}, sempre amb americans. I quan em vaig casar, com {lo} meu no era estar a casa, als pocs mesos de casada, vaig començar a donar classes i vaig acabar obrint una escola d'anglès. Continua oberta 49 anys després.

Una llançada, vostè. Sempre he sigut així. Una vegada {fuimos} a Londres, jo volia la farina per a pastissos de Betty {Crocker} i en Harrods no havia. {Le} vaig escriure una carta a Dodi Al-Fayed, me la va enviar i va demanar disculpes per no tenir el producte en els seus magatzems.