Patricia Cancelo: «Vull que la gent jugui amb les meves escultures»

Patricia Cancelo  (Vigo, 1971) no esculpeix ferro: esculpeix la realitat. L’observa, la filtra i la sintetitza en una superfície de tres dimensions. Al seu taller de Barcelona, agafa un vaixell sense vela i el comença a balancejar: les obres de Cancelo respiren quan els dones oxigen. Representa, diu, la seva indignació l’1 d’octubre al veure com gent gran era agredida: «Com el país, sense vela i trontollant». Amb el seu nervi i il·lusió particulars, l’escultora explica la seva lluita constant per fer-se un lloc en un sector àmpliament masculinitzat.

¿Per què el ferro?

L’any 2000 em van oferir una beca per a un curs monogràfic de com treballar el ferro i des del primer dia em va magnetitzar. ¿Saps als dels cotxes de carreres, que els atrapa el cautxú? Doncs jo pel carrer vaig ensumant ferro: semblo una addicta. Et permet jugar amb formes geomètriques, concèntriques, amb angles...ara no puc viure sense ell.

¿És comú en el sector?

El que no és comú és que la dona treballi el ferro. Jo només en conec una personalment i una altra que m’han parlat d’ella.

¿Com arriba a la idea de cada peça?

Part del que veig en el meu dia a dia: a través de l’art transmeto sentiments. Primer agafo materials petits i tinc una conversa en silenci amb ells fins que alguna cosa s’activa. Després recreo la forma segons la mida que vull.

¿Quines dificultats ha tingut?

Moltíssimes. Una és el masclisme del sector: he vist com a companys els donaven l’oportunitat de fer entrevistes de feina i a mi no. Em deien que els materials pesaven massa per a mi, que es treballava a temperatures molt altes...i ni tan sols podia demostrar el que sabia fer. Avui, quan vaig a la ferreteria a comprar materials, em segueixen tractant com si no sabés com funcionen i m’haguessin de protegir, una cosa que em fa molta ràbia. Una altra és que, per desgràcia, les galeries segueixen exigint exposar primer fora del país per fer-te cas aquí.

La seva obra ha arribat fins al Guggenheim. 

Sí, vaig aconseguir que es vengués al punt de venda del museu. Vaig poder concertar una entrevista amb ells i em vaig plantar a Bilbao amb un carret de la compra amb les meves obres. Els va agradar i em van fer un encàrrec per vendre una col·lecció de joies, que eren les meves escultures en miniatura.

¿Què diferencia la seva obra de les altres?

La interacció: vull que la gent jugui i interactuï amb les meves escultures. No són estàtiques: busco que tinguin moviment i que cada persona pugui recol·locar i moure peces per conformar la seva pròpia escultura. Amb certs límits, és clar, perquè l’obra no es deteriori, però busco que la gent es faci seva la peça fins a formar-ne part.

L’he sentit dir que les seves obres són com els seus fills.

L’art és egoista: si vull tirar endavant, he de treballar molt i sola. No he tingut fills i dic que les meves peces ho són perquè són úniques: per elles he plorat i en elles inverteixo diners, temps i il·lusions.

¿Quina importància dona als seus premis?

Tant el Sant Jordi (2017) com el Ciutat de Barcelona (2016), que em van fer moltíssima il·lusió com a reconeixement d’anys  de feina, m’han obert portes i m’han ajudat a tenir visibilitat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Es pot viure de l’escultura?

No ho acabo d’aconseguir: he anat trampejant amb altres feines molts anys. No és impossible però sí molt difícil: hi ha mesos que pots cobrar 5.000 euros per una exposició, però després n’estàs tres sense ingressar mentre segueixes treballant i comprant materials que no són barats.