Bruno Valls: "D'Àfrica em vaig portar la frase 'ça va aller', tot anirà bé"

El titella de talla humana que apareix a la fotografia es diu Assata i la seva expressió concentra tota la resignació i l’esperança de generacions de dones africanes destinades a satisfer matrimonis polígams. La crítica de gènere mou els fils de Gri-Gri, un espectacle inspirat en les vivències africanes de la companyia Marionetes Nòmades. Dirigida per Bruno Valls (Vilafranca, 1987), l’obra s’estrena al Festival de Titelles per a Adults Ròmbic (divendres 6, a les 20.00 hores a l’Ateneu Popular 9 Barris de Barcelona). 

–Marionetes Nòmades combina la creació artística amb el treball social.

–Vam crear la companyia el 2012 amb la intenció de portar espectacles, tallers i formació de titelles a llocs on tenen un accés limitat a aquest gènere. Hem estat actuant en pobles, escoles, orfenats i hospitals de Burkina Faso, Haití i el Líban. També hem gravat dos curtmetratges sobre titellaires d’allà.

–¿Com recorda el primer viatge a l’Àfrica?

–Raquel Batet, Pere Bigas, Elena Molina i jo vam recórrer Burkina Faso durant un mes i mig. Una de les experiències més màgiques va ser a Oury, un poble de cases de tova i palla on els nens ens seguien pel carrer cridant «¡tubabu, tubabu!», que significa home blanc. Allà vam veure un festival animista en què homes amb màscares de fusta ballaven i queien en estat de trànsit.

–¿Totes aquestes vivències inspiren Gri-Gri?

–Sí, i també l’experiència de la Raquel, que va treballar com a infermera a Benín i va conèixer dones de matrimonis polígams. Tot el que vam viure ha alimentat l’espectacle, fins i tot quan jo vaig caure malalt de malària i un xaman va sacrificar una cabra que després ens vam menjar. De fet, Gri-Gri significa amulet.

–¿Què es va emportar de l’Àfrica?

–L’energia i la qualitat de les relacions humanes. Aquí donem molta importància al que és material, mentre que allà viuen amb molt poc i l’essència de la vida consisteix a cuidar qui tens a prop. Mentre vaig estar a l’hospital amb malària cada dia venia gent a preguntar-me com estava. De l’Àfrica me’n vaig endur una frase: «Ça va aller», tot anirà bé.

–¿Ha pogut conservar aquesta actitud?

–Intento conservar-la per dins, encara que al meu voltant el ritme és frenètic, i ara més pels nervis de l’estrena. A l’Àfrica també deien que ells tenen el temps i nosaltres, els rellotges. Jo em sento privilegiat per poder treballar a la Casa-Taller de Marionetes de Pepe Otal. És una bombolla en què tots estem immersos en el nostre procés però ens alimentem mútuament. 

–Aquí han construït les protagonistes de Gri-Gri: Néeré i Assata. 

–Néeré és l’esposa jove que es rebel·la al destí que li han imposat i recorre al xaman perquè li doni un amulet que l’ajudi a sortir de la relació polígama. Assata és la dona gran, que viu el dia a dia de forma resignada però que té un punt protector amb la dona jove perquè s’hi veu reflectida.

–¿La seva crítica a la submissió de la dona està limitada a l’Àfrica?

–No, és una realitat global que en aquest cas està ambientada a l’Àfrica perquè l’experiència ens va marcar, però que també es viu aquí d’altres maneres. Nosaltres no volem alliçonar ningú, som conscients de la nostra situació privilegiada com a blancs, però també som testimonis de violència contra les dones.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Es veuen pocs titelles per a adults.

–Els titelles pateixen l’estigma de ser considerats un gènere infantil. Nosaltres hem actuat durant els últims sis anys als cinc continents amb un espectacle familiar, El tresor del pirata, però a Gri-Gri hi ha molta tensió i no és convenient per a menors de 12 o 14 anys.