Loli González: «Se't parteix l'ànima al treure un sensesostre del metro»

Loli González (Barcelona, 1967) fa 18 anys que treballa com a agent d’atenció al client a la Barcelona subterrània: el metro. En aquesta altra ciutat, que té les seves pròpies regles, González ha estat molt temps entrant i sortint de la feina –o sigui, vivint– de nit; ha presenciat batalles campals entre bandes; ha conegut el drama dels sensesostre i, entre altres assumptes, ha patit la condescendència del passatger amb pressa. 

Divuit anys al metro. Es diu aviat.

I a la línia 1, que és un altre món. És la més canyera i la que més volum de passatge té. Després venen la 5, la 4, la 3 i la 2.

¿Li va costar adaptar-se?

Al principi, sí: va ser un canvi dràstic passar a estar tot el dia sota terra. Vaig estar 14 anys al torn de nit; quan el metge em deia que em faltava vitamina D, pensava: «¡És clar que me’n falta, si no veig el sol!» (riu).

¿Quin és el seu dia a dia?

Em llevo a les cinc del matí i entro una hora més tard a Sagrera, el meu punt d’entrada. Una vegada fitxes, veus el torn que et toca i a partir d’aquí ja comences a tendre la gent: passo més temps fora de la cabina que a dins.

¿Com valora el tracte de la gent?

El 90% de la gent, genial. Però hi ha un 10% que... vivim en una època en què s’ha perdut l’educació. Ja no escolto «gràcies» o «adeu». Hi ha gent que ens tracta com si fóssim robots, com si tinguéssim la culpa de tot.

¿Ha patit alguna actitud masclista?

Sí: m’han arribat a amenaçar. Una vegada vaig haver de desallotjar uns manters del vestíbul de Fabra i Puig. Els va molestar perquè tenien el negoci muntat i quan vaig sortir n’hi havia quatre esperant-me. Em van dir que s’havien quedat amb la meva cara i van riure: vaig passar por. L’endemà, vaig haver de tornar-los a desallotjar i em van dir: «Això ho pagaràs». Vaig tenir un atac d’ansietat i vaig estar un mes de baixa.

Una situació que l’hagi marcat.

Veure com una persona se suïcida llançant-se a la via és fortíssim. En aquests anys m’ha passat tres vegades. Una altra vegada em va enxampar enmig d’una batalla campal:  van baixar 40 persones d’un tren i 40 d’un altre i van començar a pegar-se amb violència. Els 10 metres que vaig córrer fins a la cabina se’m van fer eterns.

¿Coneix algun cas d’una persona  sense sostre dormint al metro?

Sí, això passava molt a Navas perquè al costat del metro hi ha un menjador social. Alguna vegada he hagut de treure’n  algun i se’t parteix l’ànima. Veus que, en ple hivern, l’acompanyes i s’estira al banc del costat. Per una part penses que has fet la teva feina perquè aquesta persona no pot quedar-se aquí, per la seva pròpia seguretat, però també penses: «Uf, aquesta persona...».

Un altre problema: els grafiters.

Fa mig any van començar fins i tot a pintar trens en marxa: sis persones obren una porta i amb la gent a dins pinten el tren. També s’amaguen als racons de les vies per deixar-hi material, esperen que tanquis l’estació i, a l’una del matí, pinten el tren. Són capaços d’amagar-se durant hores.

¿Troba a faltar més seguretat?

Sí, la nostra seguretat a vegades es queda curta. Estaria molt bé que, com passa en ciutats com Madrid o Londres, els policies patrullessin dins del metro.

¿Recomanaria la seva feina?

Sí, perquè les coses dolentes són minoria: la resta dels dies és una feina bonica perquè estàs en contacte amb la gent.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Una anècdota bonica per acabar.

–Una vegada, una senyora es va posar de part i, com que el metge va dir que estava massa avançat per moure-la, va tenir el fill a la nostra cabina.