Magda Rivera: "Sempre he viscut del meu art i vull que la meva filla també ho haci"

A l’hospital de salut mental on està ingressada, la Isabel escriu. Ha escrit sempre. Li van diagnosticar trastorn bipolar i esquizofrènia, i des de fa anys ha anat entrant i sortint d’aquest hospital o d’hospitals com aquest, però no ha deixat mai d’escriure. «Ja ni sé quantes vegades ha estat ingressada», diu la seva mare, Magda Rivera, equatoriana i pintora. La Magda, que creu en la poesia de la seva filla. Que creu en la seva literatura, i que la literatura la salvarà. Per això ha fet un recopilatori de la seva obra i per això en el seu temps lliure s’ha dedicat a anar a les editorials, segura que algú la publicarà. Està decidida, com diu, a «salvar-la».

–¿Quina edat té ella?

–¿La Isabel? En té 22.

–¿Està ingressada aquí, a Barcelona?

–Sí, és aquí, ara és aquí. Després de l’últim brot psicòtic la vaig portar a Barcelona, vaig pensar que era el millor.

–¿On era?

–A Tenerife. Vam viure molts anys a Tenerife. Miri, jo vull fer un incís: el diagnòstic mèdic és aquest, trastorn bipolar i esquizofrènia, però això són etiquetes, estigmes. El problema de la meva filla és amb les drogues, que va començar a consumir quan era molt jove. El cervell d’una noia de 13 anys no està preparat per a les drogues.

–Ho entenc. ¿Aquests són els seus poemes?

–Sí, els he portat perquè els veiés. Aquest és l’esborrany que he portat a les editorials. Perquè vegi que la meva filla no escriu cursileries, o incoherències. És una poesia dura. La meva filla ho és tot menys políticament correcta.

–¿I les il·lustracions?

–Són meves. He llegit tots i cadascun dels poemes per posar-los la il·lustració adequada. N’hi ha moltes que vaig pintar fa molt temps. De fet, a vegades penso que és com si fes anys que treballem  les dues en el mateix projecte sense saber-ho. Tota la feina meva d’anys fusionada amb la seva d’anys.

–Digui’m, ¿quina és la imatge amb què somia en el futur?

–El meu somni és tornar a tenir estabilitat econòmica, agafar una altra vegada les regnes de la meva vida i portar la meva filla a un lloc més sa, més estimulant. Al capdavall, a l’hospital també es passa tot el dia drogada; amb una altra mena de drogues, però drogada. I en un entorn com aquest, jo penso, ¿com es recuperarà?

–Diu «tornar a tenir estabilitat». ¿Passa un mal moment?

–No exactament, però… Barcelona és una ciutat difícil. A Tenerife tenia la meva pròpia galeria d’art i m’anava bé. Fins que va arribar la crisi, és clar. Aquí m’està costant.

–¿Com es guanya la vida?

–Bé… Pintant murals i exposant les meves pintures en restaurants. Però sé que tiraré endavant, que tirarem endavant, totes dues, la Isabel i jo. Les dificultats són part de la vida. Havia vingut a Barcelona moltes vegades de vacances i m’encantava. El meu somni era viure aquí, i soc aquí.

–¿Què li han dit a les editorials?

–Ho han vist amb bons ulls, però m’han dit que els presentés el llibre d’una altra manera, en format editorial… És el que estic fent. Això, miri: vull subratllar que això és molt important per a mi. No vull que la meva filla acabi treballant en un supermercat, de caixera, que són les feines que ofereix el sistema als joves d’avui. La meva filla no pot ser caixera. Jo em vaig fer artista, però ella va néixer artista.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Que visqui del seu art, ¿no?

–Com he fet jo. Jo vaig fugir de l’Equador perquè allà a una dona que volia viure del seu art pràcticament la tractaven de puta. Però no vaig claudicar, ¡mai! Sempre he viscut del meu art i vull que la meva filla pugui fer el mateix.