Anar al contingut

GENT CORRENT

Eva Perendreu: "Sortia de la casa i no sabia si podria tornar pel meu propi peu"

Pateix la síndrome de Ménière, una malaltia rara que afecta l'orella i el sentit de l'equilibri

Mauricio Bernal

Havia notat que alguna cosa li passava a les orelles. Havia demanat cita al metge. Però just la vigília el cos li va donar el gran avís.

–Em vaig despertar. Em vaig despertar perquè vaig notar que l’habitació començava a girar.

–Quin horror. ¿Es va espantar molt?
–Afortunadament no soc una persona espantadissa. «Tens un vertigen», vaig pensar. Vaig despertar la meva parella i li vaig dir: «Tinc un vertigen».

–¿I després?
–Em vaig llevar. Era com estar en un vaixell enmig de la tempesta. En aquella situació et costa molt enfocar un punt en concret, i el cervell ho entén com si fos real: t’agafen nàusees, sudoració, ganes de vomitar. Se’t descompon el cos, tens diarrea i tot. És com un curtcircuit. T’agafa la tremolor. A mi no em va entrar el pànic, però hi ha gent que pensa que s’està morint.

Això va ser el que li va explicar Eva Perendreu l’endemà a l’otorrino, això i el que havia sentit abans: pèrdua d’audició i sorolls a l’orella. «Tens tots els símptomes de tenir la síndrome de Ménière», li va dir el metge. La vida de l’Eva –veïna de Terrassa, biòloga de 48 anys, nascuda a Barcelona–, va canviar.

–¿Què li va dir el metge?
–En aquests casos et diuen que és una malaltia crònica, i que no hi ha cura però sí tractaments pal·liatius, començant per la medicació i una dieta. Però ningú et diu que als tres símptomes principals…
–¿Quins són?
–Vertigen, acúfens i hipoacúsia. Els acúfens són els sorolls en l’orella, i la hipoacúsia és la pèrdua d’audició. Com deia, el que ningú t’explica és que als símptomes principals se n’hi sumen altres que et poden fer la vida tan difícil com els primers.

–¿Per exemple?
–Per exemple, no sé: hi ha dies que et sents com borratxa, camines com borratxa, et sents espessa… Però el pitjor, de lluny, són les crisis de vertigen. Et tomben, t’incapaciten. És impossible fer-hi res.

–Digui’m, ¿com li va canviar la vida?
–La veritat és que el meu Ménière va començar molt tranquil... Però al cap de dos anys es va despertar la bèstia. Vaig començar a tenir crisis de vertigen cada dues, tres setmanes. Aquí comença la por, perquè sortia de casa i no sabia si m’agafaria, si podria tornar pel meu propi peu. La teva vida social també se’n ressent.

–M’ho imagino.
–El pitjor és que és una malaltia invisible. Els teus amics sempre et veuen bé. Mai et veuen tirada a terra, vomitant.

–Bé com ara, per exemple.
–La raó per la qual ara faig una vida més o menys normal és perquè em vaig sotmetre a un tractament que va anar bé. Un dels tractaments més agressius que hi ha.

–¿?
–Una laberintectomia química. És com dir que em vaig destruir voluntàriament l’orella interna. Als casos més greus els han de fer una laberintectomia quirúrgica, és a dir que directament els l’extirpen. Per fortuna soc unilateral, o sigui que la malaltia la tinc només en una orella.

–Associació Síndrome de Ménière Espanya. Forma part dels fundadors, ¿no?
–Sí, el setembre del 2016 la vam posar en marxa amb un grup de set malalts. Avui som 300 socis. És una malaltia rara i invisible que s’ha de visibilitzar.

–Expliqui’m què han fet.
–L’associació és sobretot un espai de suport als malalts. Però també volem recolzar la investigació, així que l’any passat vam recaptar fons per al laboratori del doctor López Escámez a Granada. És un laboratori punter en la investigació del Ménière. Som els més interessats perquè pugui fer la seva feina.