Félix Mayor: "Em va costar dormir el dia que va morir Camarón"

El 2 de juliol de 1992 al matí, milers de persones ploraven una absència als voltants de l'Hospital de Can Ruti, a Badalona. Se n’acabava d’anar Camarón de la Isla, llegenda del flamenc a qui Félix Mayor (BCN, 1965) havia cuidat i atès durant tota la matinada. Aquest infermer explica per primer cop en una entrevista com va viure a l’habitació 519 de Can Ruti les últimes hores de José Monje Cruz abans que un càncer de pulmó li prengués la vida.

–¿Va tractar per primera vegada Camarón aquella nit?

–Sí, va ser la nit de l’1 al 2 de juliol. No ho oblidaré en la vida. Em van demanar si podia portar el cas perquè era l’infermer amb més experiència en oncologia. Quan vaig llegir el cognom Monje, de seguida vaig saber qui era.

–Ell ja havia estat ingressat.

–Primer va ser a la Clínica Mayo; després, per proximitat amb la seva residència en Santa Coloma i perquè som un servei punter, va venir a Can Ruti: primer va ser a la planta de químios i després va ingressar dues vegades amb pneumònies, la segona més greu.

–¿Què recorda?

–Ell tenia un càncer de pulmó molt agressiu; l’1 de juliol a la nit, quan vaig entrar a la seva habitació, la 519, estava en una situació de gran dificultat respiratòria. L’acompanyava el seu oncle i recordo que era evangelista: l’habitació estava plena d’estampetes de verges i cristos.

–¿Va ser l’únic infermer?

–Sí: jo era responsable de 14 pacients; les meves companyes em van donar un cop de mà amb els altres. Em vaig centrar en Camarón. Tenia una insuficiència respiratòria molt greu.

–¿Quina va ser l’actuació mèdica?

–Quan va fer l’aturada respiratòria, vam fer maniobres de recuperació. Al cap de 10 minuts de maniobres, va morir per aturada cardiorespiratòria. Amb la insuficiència que tenia ja vèiem que les maniobres no resultarien, però s’havia d’intentar.

–¿Va poder parlar amb ell abans de morir?

–Molt poc. Deia: «Me’n vaig, me’n vaig, me’n vaig». Jo intentava tranquil·litzar-lo, però ell era conscient que s’estava morint.

–¿I amb el seu oncle?

–Em va semblar una gran persona: cuidava Camarón amb un afecte descomunal.

–Va morir a les set del matí.

–A aquell hora vam fer la comunicació, però l’hora de la defunció va ser cap a les quatre de la matinada. Quan va morir, va venir la seva dona, la Chispa, i el doctor Rosell, cap d’oncologia. Recordo que Tomatito va trucar per telèfon i vaig parlar amb ell.

–Vostè acaba el servei, se’n va a dormir i torna l’endemà.

–Exacte. Aquell dia vaig arribar a casa cap a les 10.30, un pèl més tard de l’habitual. Em va costar dormir perquè estava en tensió: vaig trucar a planta per veure com anava i em van dir que hi havia gent que fins i tot havia intentat entrar a l’habitació i van haver de doblar la seguretat.

–¿Què va veure quan va tornar? 

–Una concentració espectacular: milers de persones, moltes de gitanes, plorant a llàgrima viva. ¿Saps quan envaeixen un camp de futbol per un ascens? Doncs igual. Mai ho he tornat a veure, ni amb altres famosos. Hi havia tendes de campanya de gent de tot Espanya que venia a dormir per retre honor i admiració a Camarón.

–¿Va tornar a veure l’oncle?

–L’endemà, em va veure i va venir a donar-me les gràcies per com havia tractat el mestre, com deia ell, i em va presentar diversos patriarques que venien a l’enterrament.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Canviaria res?

–A nivell professional no: avui ho faria tot igual, però amb menys nervis. M’hauria agradat conèixer més la persona.