GENT CORRENT

Esther Vilar: "Amb les estovalles vaig enviar una carta al papa Francesc"

Als 95 anys, ganxet, sopes de lletres i el casal entretenen una vellesa que fa honor a una llarga vida plena d'optimisme

Barcelona ( Barcelones ) 14.02.2018.  Contra.  Esther Vilar, tiene 95 años y a los 87 años a raiz de un una lesion en la muñeca empezo a hacer ganchillo y a hecho punto para para igleias de Barna, como La Catedral o La Sagrada Familia y para  Roma.       DG. 180214       ex: 0040       en la foto:  Esther Vilar, haciendo ganchillo en su domicilio de la c/ Padilla.         FOTO:    PUIG,  JOAN

Barcelona ( Barcelones ) 14.02.2018. Contra. Esther Vilar, tiene 95 años y a los 87 años a raiz de un una lesion en la muñeca empezo a hacer ganchillo y a hecho punto para para igleias de Barna, como La Catedral o La Sagrada Familia y para Roma. DG. 180214 ex: 0040 en la foto: Esther Vilar, haciendo ganchillo en su domicilio de la c/ Padilla. FOTO: PUIG, JOAN / JOAN PUIG

3
Es llegeix en minuts
Carme Escales
Carme Escales

Periodista

ver +

«Tenia por de casar-me per l’avorriment que veia en les parelles», diu Esther Vilar (Sant Boi de Llobregat, 1922). Sentia que la seva vida ja estava prou plena, però als 37 anys, en una romeria a Roma organitzada pels Claretians, va conèixer el que seria el seu marit i pare dels seus fills. «He sigut una persona molt feliç», diu avui als 95 anys. Va treballar fins als 70, i als 87, es va trencar el canell i no va poder  seguir fent tantes coses, però una amiga li va suggerir fer ganxet i ara diverses esglésies llueixen les seves estovalles sobre l’altar. Una de les últimes va arribar a Roma fa poc més d’un mes amb una carta per al papa Francesc.

–¿Què la va impulsar a escriure al Papa?

–Aquest Papa em va agradar des del primer moment, em va semblar tan senzill. El vaig veure com un verdader pastor, amb les sabates gastades, i em va tocar endins quan va dir que reséssim per ell. Ho va dir així, humilment; jo sempre ho he fet, i l’hi vaig voler dir.

–Va aprofitar el viatge de les estovalles. ¿Quantes n’ha regalat a esglésies?

–La primera a la de l’Esperit Sant, la meva del barri; nou per a la Sagrada Família; 16 per a la catedral, i de la catedral he passat a Roma. La primera missa del papa Francesc va ser a l’església de Santa Maria Maggiore, i la vaig veure per la tele. Em vaig fixar en el motiu de les estovalles de l’altar, el vaig reconèixer. I com que una neboda meva vivia a Roma la vaig enviar a preguntar les mides de l’altar papal i a preguntar-los si els podria fer unes estovalles. Les monges van estar encantades. Després de Nadal vaig enviar les estovalles, una nota per a les monges i la carta per al Papa. I el 25 de gener vaig rebre carta del Vaticà en què em donen les gràcies.

–¿Sempre ha sigut una persona de missa?

–Em van batejar, vaig fer la comunió, però a missa no hi anàvem. Un dia que hi vam anar em va sorprendre que el meu pare respongués. Jo tinc fe, però no soc beata. Vaig començar a anar a missa després de la guerra, una guerra civil és molt criminal, germans que es delaten, venjances, odi... Dins de l’església em sentia bé, no volia sentir odi.

–¿Se sent recompensada per la seva fe?

–Sí. Mira ara l’alegria que sento d’arribar a aquests moments de la meva vida, 95 anys, i poder fer ganxet així, això em fa sentir una satisfacció tan gran. 

–¿Sempre ha sabut fixar-se en la part bona?

–Jo no veig les coses negatives, i això que n’he passat. He estat 15 vegades al quiròfan, vaig tenir el tifus i quatre herpes. Però quan reps una bufetada de la vida, sí la sents, no dic que no, però no t’has de quedar sentint-la contínuament. Jo tinc dolors propis de l’edat i alguna vegada em quedo clavada. Tot passa, t’aixeques, i la providència sempre acaba actuant.

–¿Com ho fa?

–En tindria molts exemples. Un, el viatge a Roma on vaig conèixer el meu marit. Hi havia d’anar el seu germà, però no va poder i va venir ell. I després de morir, en què vaig passar cinc mesos en una cadira, dia i nit, al costat del seu llit a la Vall d’Hebron, vaig tornar a casa, i em tocava seguir sola amb tres fills. 

–¿Un cop casada havia seguit treballant?

–Sí. La meva germana m’havia instruït com a esteticista i tenia consulta a casa. Una tarda, diverses clientes em van anul·lar la visita, i em vaig preocupar. Recordo que vaig mirar una imatge de sant Pau que tinc i li vaig dir: no em facis això, ho necessito. I vaig sortir a airejar-me. A l’avinguda de Gaudí em vaig creuar amb un cec que venia números de l’ONCE. Portava el jersei tacat i vaig pensar, si hi pogués veure, pobre, no se l’hauria posat. Portava 25 pessetes i li vaig comprar un número. L’endemà va sortir de primer premi, 6.250 pessetes.

Notícies relacionades

–¿Quines altres coses li fan donar gràcies?

–El somriure de malalts que visito al Sant Pau, on soc voluntària. Els dic: la millor medicina és ser positius. Descontentament i odi són el verí de la sang.