Montxo V. Sempere: "Les llengües sumen, però requereixen voluntat"

Montxo Vicente Sempere (Elx, 1978) és un dels primers pacients nascuts amb Síndrome d’Immunodeficiència Combinada Severa (SCID, coneguda també com la Síndrome del nen Bombolla) que es va curar. Ho va fer en una habitació aïllada hermèticament al Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York, i gràcies al trasplantament de medul·la òssia que va rebre del seu pare. Encara avui l’Hospital de la Vall d’Hebron on passa revisions comparteix els seus resultats amb l’hospital novaiorquès. La segona bombolla que va haver d’afrontar després va ser la comunicativa. Als tres anys es va quedar sord. 

–¿Fins llavors, com es comunicava?

–Amb metges i infermeres vaig aprendre a fer-ho en anglès, i amb els pares, en castellà. A Alacant, professors i logopedes ja van aconsellar als meus pares que evités el valencià per no confondre vocabulari i que no aprengués la llengua de signes, perquè m’esforcés oralment.

–Divendres passat en el seu espai a Twitter @montxoff va compartir la seva experiència personal desafiant aquest monolingüisme.

–Sortia de comprar i al cotxe vaig veure al mòbil que es debatia sobre l’aprenentatge del català, i vaig voler destacar que no hi ha una llengua que n’exclogui una altra. I amb el meu exemple ho podia demostrar.

–¿A quines conclusions ha arribat?

–Primer, que no és tan difícil aprendre una llengua, i encara menys les que sentim diàriament, que entren naturalment, sempre que les deixis entrar. Escoltar és una actitud, una predisposició a voler rebre un missatge. Política i immersió a part, aprendre una llengua és una opció personal. Les llengües sumen, però requereixen voluntat.

–I vostè, malgrat les advertències de logopedes, va voler aprendre valencià. ¿Com va arribar a la seva vida aquesta llengua?

–Passejant amb el meu iaio [el pare de la seva mare] els diumenges, ell m’explicava coses de la seva infància quan treballava al Palmerar d’Elx. Sempre ho feia en castellà, com parlàvem a casa. Però, de sobte, un dia el meu avi em va dir: «El pare era bona persona, però va tenir mala sort i això només és perquè era un home llegit i que sabia escriure». Després vaig saber que el meu besavi era espardenyer però sabia llegir i escriure, per això els fundadors d’UGT van voler que fos el seu tresorer. I abans d’acabar-se la Guerra Civil, es va exiliar a Oran (Algèria) i va deixar la meva besàvia i els seus tres fills a Alacant.

–¿El valencià el va aprendre a l’escola?

–Sí. Sempre demanava l’exempció, pel meu problema auditiu podia fer-ho, però una professora a 3r d’ESO sabia que parlava anglès i em va dir que per què si havia après anglès no podia aprendre valencià. I em va fer pensar. Vaig començar a assistir a les classes a l’institut, però no hi vaig posar interès  fins que no vaig descobrir que el meu avi era catalanoparlant. Aprendre’l per a mi va ser una manera de rescabalar el meu iaio.

–Després va aprendre llengua de signes, un altre repte.

–Amb 18 anys sentia que, malgrat el ple domini de tres llengües orals –castellà, anglès i català– [més tard va estudiar francès i italià, i els entén], els meus pensaments no són en llengua oral. Puc imaginar sons, sorolls i música, però en els meus somnis ningú parla, la meva manera de pensar és visual. A més, em vaig sentir atret per una noia que dominava la llengua de signes, això em va motivar. I amb la llengua de signes em vaig sentir complet i vaig guanyar habilitats socials. En tota aula amb un alumne sord tots haurien d’aprendre la llengua de signes. Aquesta seria la completa integració.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–La seva vida noqueja el debat sobre llengua.

–Com vaig dir al meu Twitter, no entendré mai els que s’esforcen a cuidar la seva ignorància en forma d’apologia al monolingüisme, ni tampoc en el supremacisme lingüístic. Totes les llengües serveixen per construir la persona.