"Som un conjunt d'imperfeccions, humans"

El que havia de ser un càstig per no aplicar-se en els estudis, va acabar sent un atractiu entreteniment i la primera feina per a Raül Martínez Beteta (Sant Boi de Llobregat, 1977). L’estiu dels seus 18 anys, el seu pare el va posar a treballar al taller familiar on creaven màquines per classificar i preparar materials que procedien d’un primer ús, com un cotxe, per ser reciclats. Era l’inici dels punts verds, i no hi havia dia en què Raül no tornés d’algun amb un trasto sota el braç. Allà on altres veuen escombraries, ell hi veu útils per a un art al qual, a més, aconsegueix fer bategar.

–¿Tot el seu art recicla materials?

–No tot. Alguns encàrrecs per a museus, per exemple, per dimensió o perdurabilitat com a exposició estable, els he fet amb materials nous. Però sempre que puc, prefereixo reciclar.

–¿Per què?

–Des de les meves primeres visites a les plantes de reciclatge, sempre m’ha semblat al·lucinant la quantitat i qualitat de coses que es llancen. El mateix passa amb el malbaratament alimentari. Jo he vist fàbriques senceres de neveres que havien quedat obsoletes, rebutjades.

–¿Però té síndrome de Diògenes?

–No, no. Encara que al principi vivia com una obsessió fixar-me en el que podia recuperar i transformar en escultura. De petit ja tunejava les meves joguines. Al taller sí que tinc trastos, és clar, és el meu material creatiu. Les peces amb alguna cosa vella i irregular són més especials. La perfecció i exactitud resten encant. Les irregularitats i els desajustos les fa singulars, més reals. Com a les persones. Som un conjunt d’imperfeccions, humans, amb manies i defectes que ens fan singulars i diferents.

–El seu art impacta més perquè es mou.

–És l’efecte sorpresa. El moviment em va començar a motivar com el desafiament d’imitar la manera natural de desplaçar-se d’un cranc o d’un cargol de mar. I aquest moviment motiva també el públic que les activa sense adonar-se’n, perquè les peces porten sensors que capten llum i ombra. Un exemple són les papallones suspeses en l’aire a l’interior de l’edifici de CosmoCaixa. A la tercera planta, el visitant activa el seu aleteig sense adonar-se’n al passar.

–¿Com defineix el seu art?

–Jo no vinc d’estudis de Belles Arts. No em fixo en el que ja s’ha fet. El meu camí és diferent i, per tant, el resultat, també. Va començar sent una afició. Al sortir de la fàbrica, disfrutava provant prototips i mirant d’emular detalls, formes i moviment orgànic. I el 2008 em vaig apuntar a un curs d’escultura a l’escola Gaspar Camps d’Igualada, amb l’escultora figurativa Teresa Riba.

–¿No el va encotillar estar en una aula?

–En absolut. Teresa Riba em va ajudar molt. Els alumnes treballaven amb fang o pedra, però jo hi portava els meus quatre ferros. Venien d’altres aules a veure què portava. I arran del curs, va arribar una beca per a la meva primera exposició Vida aquàtica. Va ser un èxit, a Igualada i després itinerant, fins i tot ha estat a Xile, Taiwan i Polònia.

–I van arribar els seus primers encàrrecs.

–Sí. Construïa la balena que es converteix en veler, que està al vestíbul del Museu Marítim de Barcelona, i necessitava espai i la Fundació Ampans (www.ampans.cat) em va deixar un local a Santa Margarida de Montbui. Ells generen oportunitats per a persones amb discapacitat intel·lectual, a qui vaig donar un curs. Vam fer un arbre mòbil que llueix les estacions. La motivació passa per sobre de les limitacions.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿On es poden veure més obres a més de la seva web www.ferroluar.com?

–Des de demà fins diumenge al Jardí mecànic i vida aquàtica, al Poblenou barceloní (entre els carrers de Pamplona i Tànger), al Festival Llum BCN.