Gent corrent

Silvia Barnés: «Et veuen al podi però no saben què hi ha darrere»

Criminologia i Dret perfilen la carrera professional d'aquesta medallista mundial de natació amb aletes

jcarbo41779885 silvia barnes180207134444

jcarbo41779885 silvia barnes180207134444 / JOAN CORTADELLAS

3
Es llegeix en minuts
Carme Escales
Carme Escales

Periodista

ver +

L’esport és un gran espectacle de pilotes. És la idea que queda després d’haver compartit un cafè amb Silvia Barnés (Sant Feliu de Guíxols, 1992). Dos mesos abans dels Jocs de Barcelona arribava al món a Girona aquesta nedadora professional que amb les seves aletes va ser la primera catalana a guanyar  una medalla en una copa del món, un bronze. El 2016 va guanyar l’or mundial. I l’any passat va ser la primera espanyola a tenir medalla d’un europeu absolut, i primera i única a classificar-se per als World Games. 

–Els seus podis no congreguen piles de periodistes.

–Mai he pujat a un podi davant periodistes. La natació amb aletes té molt poc reconeixement. I més sent dona. És com si la paraula esportista acompanyés la paraula home. A ells no els costa tant trobar patrocinadors. En natació amb aletes les noies estem tenint millors resultats. Jo tinc dos ors i entre les meves companyes hi ha moltes medallistes. Però els nois segueixen tenint més portes obertes. El Consell Superior d’Esports va estrenar el programa Dona i Esport, però en igualtat encara estem en transició.

–De totes maneres, d’un esport no mediàtic com el seu no es deu poder viure.

–No. Jo mai m’ho he pres com una feina, sinó com una afició. Vaig començar a nedar als tres anys i als cinc ja ho feia amb aletes, perquè el meu germà, sis anys més gran que jo, feia natació amb aletes. Jo sempre vaig anar molt bé a l’escola i a les tardes m’agradava anar a nedar perquè desconnectava de tot. Ara igual, entres a l’aigua i és un altre món.

–¿Què la va portar a estudiar Criminologia?

–Em semblava diferent. Els meus pares miraven sèries de policies i vaig veure que allò del delicte, delinqüent, víctima, m’agradava. Vaig fer els dos anys i després un màster de Psicopatologia legal i forense. Vaig estar de pràctiques a la unitat de trastorn mental de la presó de Quatre Camins i allà vaig sentir que vull treballar en presons.

–¿Per què?

–També perquè és molt dinàmic. El dia a dia et sorprèn. No hi ha dos casos iguals. La psicologia de cada pres et porta cada vegada a un món diferent. Has d’entrar en aquest món personal per arribar al problema. No entres en el que ha fet, sinó en el seu problema i les seves necessitats. Si no tractes aquestes necessitats, el problema subsistirà. Així vaig aprendre què és rehabilitar. Ara estudio Dret per poder fer oposicions.

–¿Com alterna la immersió en els apunts i classes sobre lleis i la subaquàtica?

–Cada vespre nedo entre una hora i mitja i dues. I començo el dia amb la preparació física, vaig al gimnàs unes dues hores cada matí. Vaig adaptant la preparació als campionats. Al març, per al campionat d’Espanya per autonomies, i al juliol, els europeus i els mundials. 

–Tot i que les seves medalles no tinguin reconeixement públic, pujar al podi deu carregar-li moltíssim les piles per continuar.

–Sí, el que em mou a seguir és anar superant reptes. Els premis, encara que no siguin públics, et donen satisfacció individual. Amb periodistes o no, la gent et veu al podi però no saben què hi ha darrere, el treball, la dedicació, només ho saps tu. El meu club, CN l’Hospitalet [on ella entrena nens i nenes] em va entregar una placa pel meu bronze europeu. L’hi agraeixo tant com a les marques que m’han regalat aletes: Murena i Powerfins. No tinc patrocinadors, però això ajuda molt. Unes aletes de fibra de carboni poden costar 600 euros.

Notícies relacionades

–¿Qui l’ajuda en els seus entrenaments?

–Tinc tres entrenadors, un a nivell tècnic, Riccardo Galli, excampió mundial, velocista com jo; un altre exmedallista, Albert Batalla, més com a suport psicològic, i Miquel Ariño, exmedallista de la meva edat, que m’aporta la seva experiència. 

Temes:

Natació Dones