Joan Codina: «Disfruto més quan perdo que quan guanyo»

Joan Codina (Moià, 1920) ha viscut quatre repúbliques –«la de Macià del 1931, la de Companys del 34, la del 36, i aquesta última que va durar uns segons», enumera– i conserva una lucidesa mental i una agilitat física poc habituals en persones de la seva edat. Va ser ferrer de tall com el seu pare i des de fa 10 anys viu a la Fundació Hospital Residència Vila de Moià amb la seva dona, a qui cuida amb devoció. Cada tarda (menys els dijous) surt de la residència i es desplaça a bon pas fins al casal del poble per fer la seva partida habitual d’escacs. Els diumenges també juga la lliga de la Federació Catalana d’Escacs. La seva última partida va acabar en taules.

–¿Sempre està de tan bon humor? Segur que per això se’l veu tan bé a la seva edat.

–És el meu caràcter. Mai em veurà perdre el bon humor i no m’enfado gairebé mai.

–¿Ni tan sols quan perd una partida?

–Mai. Disfruto més quan perdo, veient la satisfacció de l’altre, que no pas quan guanyo. Sempre he jugat per entretenir-me i no per ser millor que l’altre; soc un jugador mediocre, però molt aficionat.

–A Moià és una llegenda.

–He ensenyat a jugar molta gent i amb l’equip del poble havíem fet molts tornejos. La primera lliçó que els donava als meus alumnes era: «Només quan hàgiu perdut mil partides estareu preparats per guanyar-ne una». Ara tots em guanyen i això és una gran satisfacció per a mi.

–¿I vostè com s’hi va aficionar?

–Quan era nen a l’hivern feia molt més fred que ara i, com que no hi havia amb què entretenir-se, la gent del poble passava les tardes al cafè. Uns jugaven a cartes, altres, al dòmino, altres parlaven de futbol i hi havia un senyor de Barcelona i un metge que jugaven a escacs.

–En va aprendre veient-los jugar?

–Un grupet de nois ens vam animar a jugar contra ells. Al principi sempre ens guanyaven, però a poc a poc en vam anar aprenent i fins que no els vam guanyar no vam estar contents. És curiós, gairebé tots els metges sabien jugar a escacs; en canvi, els capellans, no; a ells sempre els veies jugant a cartes. 

–Des d’aleshores no ha deixat el tauler.

–Una altra de les persones que sabien jugar en aquella època era el director del banc, que era esperantista. Ell em va ensenyar a parlar esperanto i durant els anys de la dictadura vaig jugar a escacs per correspondència amb gent dels països de l’Est: Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Rússia…

–¿Es va cartejar regularment amb països comunistes durant el franquisme?

–Sí [riu]. Ens enviàvem els moviments per correspondència postal, a cada peça li corresponia una lletra, i a cada casella, un número. Les partides duraven un any i quan la resposta trigava a arribar volia dir que alguna cosa anava malament al país o que els serveis secrets havien interceptat la carta. També he jugat per correspondència amb gent de tot Espanya.

–¿Què li agrada tant dels escacs?

–Per a mi és un joc com el dòmino o les cartes, per passar l’estona. Però com que és molt de cap fa que t’oblidis de les cabòries i maldecaps. És com una droga, mentre estàs jugant no penses en el que passarà quan arribis a casa, però quan acabes una partida tornes a tenir tots els problemes de la vida real. 

–Amb els anys, mantenir la concentració deu ser cada vegada més difícil.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–No soc metge, però em fa l’efecte que jugar a escacs per passar l’estona combat l’Alzheimer i les malalties mentals. Jo el que noto és que després de 30 o 40 jugades el cap ja no rutlla i llavors bado i el contrincant aprofita la indecisió per guanyar. Quan jugo amb màquines ja sé que perdré perquè les màquines mai baden. 

.