Anar al contingut

GENT CORRENT

Guillem Riba Rossy: «Mai sabràs si pots fer una cosa si no ho intentes»

Aquest jove barceloní defensa el dret de les persones amb intel·ligència límit a demostrar les seves diverses capacitats

Gemma Tramullas

Guillem Riba Rossy: «Mai sabràs si pots fer una cosa si no ho intentes»

CARLOS MONTANYES

El quocient intel·lectual no defineix les persones, però determina les oportunitats que tindran en la vida. L’Associació Catalana d’Integració i Desenvolupament Humà (acidH) de Barcelona treballa amb persones que tenen un quocient intel·lectual just per sota del que es considera normal i dèficits en la capacitat adaptativa que poden passar inadvertits a simple vista. Guillem Riba (Barcelona, 1988) té intel·ligència límit i entrar a l’acidH li va canviar la vida.
 
–¿Què entén vostè per intel·ligència?
–Tots tenim habilitats pròpies i, tinguem o no discapacitat, tinc clar que som intel·ligents en diverses coses.

–Si Trump passés un test d’intel·ligència li sortiria un quocient intel·lectual alt, i miri.
–Ho he pensat diverses vegades. ¿Com poden certes persones arribar a ser líders?

–¿Quan va ser conscient que les coses li costaven més que als altres?
–Als 4 anys gairebé no m’aguantava dret, i els nens de la meva classe eren més alts que jo i ja corrien. Em costava seguir-los el ritme.

–Anava més lent, però es va treure l’ESO.
–Els professors parlaven ràpid i si no els entenies, t’aguantaves. Va ser una època estressant, però vaig poder acabar l’ESO adaptada. Feia gairebé el mateix que tots, però més fàcil, i els exàmens eren orals. El meu pare, que és molt pacient, m’ajudava a estudiar.

–¿Què tal la relació amb els companys?
–Hi havia el típic que et feia la guitza i t’arruïnava la vida, però bé... A l’ESO vaig coincidir amb nouvinguts que no sabien la llengua i això em va ajudar a no sentir-me diferent. 

–¿No va pensar a abandonar els estudis?
–No. Sempre he pensat que si creus que pots fer una cosa, per molt complicada que sigui, pots acabar fent-la.

–¿Quina és la seva millor capacitat?
–La constància. Abans vivia a Igualada i vaig estar anys anant i venint a Barcelona en bus, primer per estudiar i després per treballar. Em llevava a les cinc del matí i sempre arribava dels primers.

–Va estudiar un grau de cuina i després auxiliar administratiu a l’escola que l’associació acidH té al barri de Gràcia.
–Voldria donar-los les gràcies. Si no fos per ells els estudis m’haurien costat més i no hauria trobat feina, ni pis. Quan hi vaig arribar era supertímid i no m’atrevia a mirar les persones a la cara. Apuntar-me a teatre em va ajudar molt.

–¿De què treballa?
–De mosso en uns grans magatzems. M’ha anat bé, perquè he conegut un món nou, però no em veig fent això tota la vida. Tinc discapacitat, però puc fer més del que faig.

–¿Què li agradaria fer?
–Un dia vaig veure una persona amb síndrome de Down a la caixa d’un forn i això em va marcar. Jo també podria fer-ho, si tenen paciència i me n’ensenyen. A més, soc bo en matemàtiques.

–¿Quin efecte té que al seu currículum posi que té un 38% de discapacitat?
–Les nostres oportunitats laborals són escasses. En segons quines coses em sento discriminat perquè no em deixen demostrar si soc capaç de fer una cosa o no. Hi ha empreses que pensen que per tenir discapacitat no podràs fer això o allò, però pensar així és del segle passat. Mai sabràs si pots fer una cosa si no ho intentes. 

–El seu objectiu és la plena independència.
–Vaig passar per una llar d’entrenament de l’associació, on t’ensenyen a fer bé les tasques de casa, i ara visc en un  pis que també és d’acidH. El meu objectiu és anar-me’n a viure amb la meva parella d’aquí  uns anys. Hauré de millorar, perquè soc un pèl despistat i això pot ser un problema en la vida diària, però ho aconseguirem.