Pere Alcaraz: "Javier Fernández va dir que no havia vist mai uns patins com els meus"

Admirem per un moment Pere Alcaraz, el iaio Pere, lliscant els seus 77 anys sobre el gel. Va començar a patinar quan era un nen i mai ho ha deixat, i avui va dues vegades per setmana a la pista del Barça a practicar la seva afició. Els diumenges també patina, però sobre rodes. Quan es tracta de patinatge, el iaio Pere és un home singular. Els seus patins, per exemple: la fulla de l’esquerre forma la paraula yayo. La del dret, Pera.

–«Pera». No «Pere».

–Sí, en teoria és amb e, però és que la e em tocava el taló. Però es pronuncia igual i al patí es veu millor. També vaig posar yayo amb i grega en lloc d’amb i perquè la i no es veia, i a mi el que m’interessava era que es veiés.

–¿Que es veiés?

–Aquests patins causen sensació.

–Digui’m, ¿com se li va ocórrer?

–Se’m va ocórrer fent dibuixos de patins.

–Ah. Dibuixa patins.

–Sí, en dibuixo. En lloc de fulles hi poso una síndria, un plàtan, un cranc, una Vespa… Els dibuixo primer en un DIN A4 i després els faig petits i en faig xapes. Miri, aquí en tinc algunes.

–¿Per regalar?

–Per als nens. Quan veig un nen plorant trec les xapes i li dic: «Au, agafa’n una». I així, dibuixant, se’m va ocórrer. Vaig veure que yayo eren quatre lletres i pera també i vaig dir perfecte. A Javier Fernández li van encantar.

–¿El campió? ¿El coneix?

–El vaig conèixer al Mundial de Barcelona. Jo tapava forats a la pista... els que deixen els patinadors. Ell, que ha vist patins estranys, em va dir que no havia vist res d’igual.

–Digui’m, ¿quan va començar a patinar?

–¿Sobre gel? Quan van obrir aquesta pista, als anys 70. Però vaig començar a venir seguit al jubilar-me. L’empresa va fer una bona oferta i em vaig poder jubilar als 60 anys.

–¿Què feia?

–Treballava a Donuts. Em vaig passar 27 anys fent dònuts. Dònuts, donetes, bollycaos, xuixos… Estava a la cinta, era l’envasador. Posava els dònuts a les caixes. Treballava de nit i dormia poquíssim.

–Ho entenc. ¿I sobre rodes?

–¿A patinar sobre rodes, quan vaig començar? Quan era petit. Sempre he patinat. Vaig començar amb l’hoquei als 14 anys. Després anava a patinar a la pista de l’Apolo, a la de Piscines i Esports, a la Foixarda, a un pavelló que hi havia a Horta… Sempre que hi havia un pavelló nou, anava a provar-lo.

–Em deia que es va jubilar i que va començar a venir.

–Sí. De fet, com que venia molt a patinar un dia em van dir si podia ajudar.

–¿A què?

–A controlar. Sobretot quan venien col·legis. Mirava que els nens anessin sempre per la dreta, que portessin guants i els patins ben lligats. Que no s’asseguessin a la barana. Això va durar vuit anys, però encara avui si veig algú amb la bota mal lligada l’hi dic.

–Vostè té una edat. ¿No li fan por les lesions?

–¿Por? Gens. És clar que hi ha un risc, però vaig ben protegit: culots, canyelleres, genolleres… No duc casc perquè m’agrada portar aquesta gorra. Amb les xapes.

–S’ha lesionat alguna vegada, suposo.

–Una vegada em vaig endur un bon ensurt. Estava patinant a la carpa de la plaça de Catalunya. Anava disfressat de dimoni, per alegrar la pista, i llavors va aparèixer un periodista per fer-me un reportatge. Em va fer patinar cap enrere i vaig caure. Em vaig picar al cap i vaig pensar que em matava.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Un dimoni a la plaça de Catalunya?

–Primer de dimoni. Després, quan venia Nadal, de Pare Noel.