Mayte Mañé: "Amics a part, un llibre és el més gran que pots tenir"

–¿I això?

–¿Això? La meva llibreta. Fa anys que la porto. Està ordenada per autors. Així, quan vaig a una llibreria i em diuen: «Han fet una reedició de tal», jo miro la meva llibreta i dic: «Ah, aquest ja el vaig llegir». Se m’oblida el que llegeixo. Sense la llibreta compraria molt de llibre que ja tinc.

–¿Quin va ser l’últim llibre que va llegir?

–Años de sequía, de Jane Harper. Bé.

–¿I el primer?

–El primer… Jo vaig començar amb els tebeos. M’ho passava bomba. Llavors no havia arribat aquí Tintín, però com que jo estudiava al Liceu Francès, sempre hi havia algú que tenia un Tintín que li havien donat els seus pares; i que és clar, passava de mà en mà.

María Teresa Mañé, Mayte, forma part de la quarta generació d’una família dedicada al bacallà. No als llibres: al bacallà. Amb la seva germana Nuria està cada dia al capdavant de Pesca Salada Mañé, la parada del Mercat de la Concepció (l’Eixample, Barcelona) especialitzada en la venda de –és clar– bacallà. La parada va néixer amb el mercat, el 1888, i d’aquell mateix any o de pocs després –en tot cas del segle XIX– són les piques de marbre que el fundador, Francisco Mañé, es va fer dur d’Itàlia. Així que llibres i bacallà. Per què no.

–Se la va veure en no sé ben bé quin mercat de carrer omplint carros de llibres.

–Bé… tampoc. Aquí al costat hi ha un col·legi que per Nadal i Sant Jordi fan un mercat de llibres i els venen a cinc euros. Res: hi vam anar amb la meva germana i el carro de la compra i vam omplir-ne tot el carro.

–Són molts llibres.

–No exagerem.

–¿El seu regne és el mercat de carrer?

–No; també m’agrada molt anar a llibreries. M’encanta mirar els llibres, tocar-los; i si hi ha algú que hi entengui, que m’assessori.

–¿On sol anar?

–Sobretot a les llibreries del barri, les que són a prop. Aquí al costat tinc la llibreria Jaimes, on vaig bastant. L’última de Fred Vargas tenia ganes de llegir-me-la i encara no estava traduïda, així que hi vaig anar i la vaig comprar en francès. També vaig molt a La Caixa d’Eines. M’agrada com tenen disposats els llibres: la prestatgeria a un costat, la taula baixa a l’altre. Però bé: vaig a moltes més.

–¿Qui li agrada que l’assessori?

–Ah. Doncs ja que em pregunta, li explicaré una història amb Paco Camarasa. Una historieta, del primer cop que hi vaig anar.

–A la llibreria. Negra y Criminal.

–Sí, allà, és clar. ¡Ah! Quin favor que ens va fer Paco Camarasa a tots els lectors de novel·la negra amb la seva llibreria; i quina llàstima que hagi tancat.  Bé, doncs soc allà i ell em diu: «¿Vols que t’aconselli?», i jo: «Bé, sí». «¿Americana o europea?», diu, i jo: «No sé…». I llavors em deixa anar: «¿Molts morts o pocs morts?». I bé. No recordo al final ni què em va recomanar.

–¿La puc qualificar de lectora voraç?

–A veure: arribo a casa. Dino. Després de dinar, com que no miro la tele, m’assec a la meva butaca d’orelles i em dedico a la lectura. De quatre a vuit, cada dia... o quasi tots. Així llegeixo uns 50 o 60 llibres a l’any.

–Sempre novel·la negra.

–No sempre; sobretot.

–Vinga, faci un elogi de la lectura.

–Miri: si quan ja no pots fer res més pots dir: ‘Encara puc llegir’, és la glòria. I si et fas gran i penses: ‘Ostres, no tinc ningú, però tinc els meus llibres’, això és una meravella. Perquè és el més gran que pots tenir. A part dels amics, això sí. És un plaer total.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿I el bacallà?

–Un altre plaer. A mi m’agrada fregit, amb all i julivert.