Francesc Marzo: "Com més escric, més a prop estic de l'abisme"

–Em pregunto si se sent a gust concedint entrevistes.

–Bé. Per una part és grat.

–¿SÍ?

–Sí. És una manera que et valorin. Però per un altre costat, és cert que em ve una mica gran. No estic acostumat a aquestes coses. I a més, parlo molt.

–¿Parla molt? ¿Què vol dir?

–Que m’obro d’una manera perillosa. No tinc els mecanismes que tenen els altres per controlar el que diuen i el que no diuen. No tinc filtres, em mostro tal com soc, i això té un risc. No vaig amb les màscares que porta la gent.

–¿Vol pensar-s’ho millor?

–No, ja m’ho he pensat. També es tracta de trencar estigmes. Sempre costa donar veu a les persones amb la meva condició.

Francesc Marzo té 29 anys, és poeta i pateix autisme en la seva versió síndrome d’asperger. Va ser plenament diagnosticat fa només cinc anys, que és més o menys el temps que suma dedicat a escriure. («Digui’m, ¿per què va començar a escriure?» «Per necessitat. Va ser un moment en què vaig estar a prop del suïcidi»). La seva dedicació a l’escriptura ha donat tres llibres publicats, el tercer d’ells un volum de poemes recentment aparegut: Oxímoron (Sirena de los vientos).

–Vol dir que la seva escriptura és producte d’una crisi.

–Sí, va ser una època difícil, vaig ingressar diversos cops a l’hospital. Crec que això va fer brotar alguna cosa que portava dins de manera innata, però que no havia expressat.

–¿A què es refereix?

–A la no comprensió del que faig jo al món. Però miri, jo estic en crisi sempre, estic caient a l’abisme constantment. Això fa que els pensaments creatius flueixin de manera més viva.

–No és agradable estar sempre en crisi.

–No ho és. Fa que flueixin els pensaments creatius, però al mateix temps fa que jo sempre estigui a punt d’anar-me’n.

–¿Anar-se’n?

–De morir.

–No crec que el seu sigui el cas típic del que escriu per desfogar-se.

–Rotundament no. De fet, com més escric, més a prop estic de l’abisme, perquè em connecto amb el més essencial de mi mateix, i això evidentment produeix vertigen. Et despulles tant que arribes a tocar el que en principi no hauries de tocar, i si no tens la força mental per suportar-ho...  A mi em pot conduir a la mort.

–¿Per què és tan productiva la seva crisi permanent?

–Perquè em posa en contacte amb coses meves que d’una altra manera no tocaria. No rebutjo aquests estats. Deixo que m’envaeixin.

–Em crida l’atenció veure la paraula autisme a la portada.

–És que aquest llibre és un abans i un després. A nivell literari i a nivell humà. A mi m’ha costat acceptar la meva condició, però avui ja puc dir: «Soc així, què passa».

–Vol dir que un dels atributs d’aquest llibre és la sinceritat.

–Sí, és un llibre més autèntic, és més jo. Representa una recerca del llenguatge al servei de la meva manera de veure el món.

–¿I els que va publicar abans?

–La literatura és un procés. Aquest llibre sense els anteriors no hauria existit. Els altres eren el començament del despertar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–A més d’escriure estudia filosofia, música, matemàtiques, física i química.

–Sí. Al capdavall estic en una recerca de l’essència de les coses. M’interessa fer-ho des de tots els àmbits.