Sara Martín: "Vaig estar investigant sobre monstres a Escòcia"

A la paret del seu despatx a la Universitat Autònoma de Barcelona hi ha penjat el mateix pòster que a l’oficina de l’agent Mulder de la sèrie Expediente X: una imatge d’un plat volador i la frase I want to believe (Hi vull creure). Sara Martín Alegre (Barcelona, 1966) és una professora atípica en l’àmbit acadèmic català. A les seves classes del grau d’Estudis Anglesos, al departament de Filologia Anglesa, ensenya des del seu estimat Dickens fins als personatges de Dràcula o Harry Potter i el malvat Voldemort.

–A vegades sembla que el que és popular estigui renyit amb el que és acadèmic.

–Cap tema és trivial si es tracta amb rigor. El 2006 vaig escriure un llibre sobre Expediente X i algú va dir que perdia el temps parlant d’una sèrie quan hauria de dedicar-me a Shakespeare. Per mi és un error excloure coses. Conèixer Shakespeare i Expediente X et fa més culte. En el món angloamericà hi ha acadèmics que estudien Buffy la caçavampirs i ningú s’esquinça les vestidures.

–Vostè va ser pionera a introduir la ficció popular a l’acadèmia. 

–El 1994 vaig estar investigant sobre monstres a Escòcia amb un especialista en estudis gòtics, que inclouen tota la ficció que té a veure amb la maldat, des de clàssics com Dràcula, Frankenstein i Dr. Jekyll i Mr. Hyde fins a Voldemort de Harry Potter. M’interessava molt el concepte de monstre en la societat contemporània i va ser el tema de la meva tesi doctoral. 

–Aquí se segueix veient una mica friqui. 

–A Espanya els estudis culturals es veuen com una disciplina poc definida, que dona el mateix valor a tot. Jo soc la més friqui dins del món acadèmic i estic encantada de la vida. Puc anar a una convenció sobre Harry Potter, però per sobre de tot soc una acadèmica.

–I una autoritat en el seu camp.

–Els alumnes saben que poden demanar-me coses fora de l’habitual. Aquest any tutoritzo treballs sobre novel·la victoriana i també sobre el videojoc The walking dead.

–Va dedicar una assignatura a Harry Potter.

–Va ser el 2013 i va resultar un èxit. Anava superfeliç a classe sabent que tothom s’havia llegit els llibres fil per randa. 

–Ara toca més la ciència-ficció.

–Soc feminista, faig estudis de gènere i necessitava un gènere més progressista, en què la dona tingui un paper menys victimitzat. Aquest any hem llegit Els jocs de la fam per estudiar els models de masculinitat i feminitat.

–¿Com són aquests models?

–L’heroïna (Katniss Everdeen) no ho és tanto i en canvi el personatge de Peeta és un model de masculinitat alternativa molt valuós. És bo, reflexiu, fort; no és l’estereo­tip masclista.

–¿Ja ha vist la nova entrega de La guerra de les galàxies?

–No, i estic desitjant fer-ho. En la primera saga la princesa Leia és una figura molt activa; ningú s’atreveix a dir-li què pot o no pot fer. En canvi a la segona, la seva mare, la reina Amidala, comença tenint un poder desaforat i se l’acaba eliminant d’una manera tristíssima. En 20 anys hi ha un retrocés brutal. Ara la Rey és la nostra esperança.

–¿Quina és la seva heroïna preferida?

–Ellen Ripley d’Alien, una dona forta i supervivent que no obstant a Alien 4 acaba convertida en un monstre.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Per què aquest retrocés?

–Hi ha moltes obres de ciència-ficció que fan una representació avançada de la dona però no solen adaptar-se al cine, que segueix en mans d’homes. Adoro Manuscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo. L’Alba és un exemple de dona lliure i d’ideologia avançada, li toca reconstruir una civilització... ¡i està escrit el 1974!