GENT CORRENT

Emili Riera: "En aquest pessebre perviu la nostra identitat com a poble"

Va ser un dels impulsors del pessebre vivent més antic de Catalunya, a Castell d'Aro

zentauroepp41303265 emili riera contra contraportada171217180520

zentauroepp41303265 emili riera contra contraportada171217180520

2
Es llegeix en minuts
Manuel Arenas
Manuel Arenas

Redactor i coordinador de l'equip d'informació de l'àrea metropolitana de Barcelona

Especialista en històries locales, audiències i informació de l'àrea metropolitana de Barcelona i reporterisme social

Ubicada/t a àrea metropolitana de Barcelona

ver +

A Catalunya hi ha un pessebre vivent que amaga un poble com qui amaga un cor: després de l’escenificació nadalenca apareix una societat, la de Castell d’Aro (Baix Empordà), on viu Emili Riera (Castell d’Aro, 1943), un dels impulsors del pessebre vivent més antic de Catalunya (1959), segons confirma l’Associació Coordinadora de Pessebres Vivents de Catalunya. Passejant amb Riera pels carrerons i placetes a un li costa distingir entre persones i figurants, attrezzo i realitat, fins al punt que li arribo a preguntar si el riu que estem travessant és el del poble o el del pessebre.

–Veig que el pessebre ocupa tot el poble.

–Pràcticament, sí (riu). El circuit és d’un quilòmetre i mig: recorre el casc antic i el barri de la Coma, singular per les casetes dels pagesos que sempre hem viscut aquí.

–Expliqui’m els orígens

–El pessebre vivent es va començar a organitzar l’any 1959; aquesta, la del 2017-2018, és la seva 59a edició. La tradició va arribar al poble de la mà d’un nou rector, Gumersindu Vilagran. En el seu primer any a Castell d’Aro, el 1958, ja va posar un naixement dins de l’església. Va ser l’any següent quan va organitzar el primer pessebre vivent dins del nucli medieval.

–¿Quina va ser la seva funció en els inicis?

–El 59 jo tenia 16 anys i era al seminari amb altres joves: els seminaristes érem els que més obligació teníem de col·laborar amb el mossèn. A mi mai m’ha agradat donar la cara, així que des d’aquell any em vaig encarregar durant molt de temps de l’organització: llums, megafonia, venda d’entrades… tots teníem un rol.

–¿Com saben que és el pessebre més antic de Catalunya?

–El rastre que en tenim és una notícia de Los Sitios de Gerona, versió franquista del Diari de Girona, que el 1959 parlava del nostre pessebre. Ho tenim certificat davant notari. Aquell any, Vilagran va copiar el model del pessebre vivent realitzat per Esteve Albert al Comú d’Escaldes-Engordany (Principat d’Andorra) l’any 1955.

–¿Alguna anècdota del franquisme?

–El 67, vam dir: «¿Per què no incloem les quatre barres [de la bandera de Catalunya] al programa del pessebre?». En vam fer una maqueta, però van convocar un ple i només vam rebre suport d’un regidor: l’endemà vam haver d’anar a la impremta perquè traguessin les quatre barres, perquè… si alguna cosa bona tenia aquella època és que, com que deixaven fer poques coses, les que deixaven fer, com el pessebre, les feies amb molt d’entusiasme.

–¿Noten la presència de turistes els dies de pessebre?

–La notem perquè som un poble d’uns 1.100 habitants. A nivell de trànsit tot queda col·lapsat: hi ha dies que venen quatre o cinc autobusos amb avis d’excursió.

–¿Com s’organitzen?

–Hi ha una associació amb una junta que s’encarrega de la gestió. Tot el poble s’hi presta de manera altruista: hi ha qui cedeix el seu porxo, qui deixa els seus camps i qui cus la roba del net. L’ajuntament només col·labora en tasques de manteniment i l’església pràcticament ha tancat: ara el pessebre és un moviment civil, tant és així que hi participen persones de totes les religions, fins i tot atees.

Notícies relacionades

–¿Quin significat té el pessebre per al poble?

–En aquest pessebre perviu la nostra identitat com a poble: ara que l’essència dels pobles està desapareixent, aquestes iniciatives ajuden a preservar un cert caràcter i sentiment de col·lectivitat. La tradició ha fet arrels i està en l’ànima de la gent: uns es retiren per l’edat, però sempre arriba més gent nova.