Jesús Cabrera: "Hi ha llocs on el professor és déu"

Professor d'anglès en un institut de BCN, va conèixer diferents models d'educació europeus gràcies a un programa d'intercanvi

2
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal

«Nosaltres enviàvem sol, sol, sol, Irlanda pluja, pluja, pluja i Noruega neu, neu, neu». La simplicitat d’aquesta frase resumeix l’esperit de l’intercanvi. Entre 1997 i el 2011 el professor d’anglès Jesús Cabrera (Tortosa, 1966) va formar part del projecte Comenius que promou la cooperació entre centres educatius d’Europa. En té fantàstics records i els evoca assegut davant un te verd en un bar pròxim al seu actual lloc de treball, l’Institut Infanta Isabel d’Aragó, al districte de Sant Martí, a Barcelona.

Sol, pluja, neu...

Doncs sí. Ens havíem d’organitzar al voltant d’un projecte i el nostre era sobre la relació entre el clima i el paisatge. Treballàvem amb una escola de Cork, a Irlanda, i una de Tromso, a Noruega. En aquella època tot just ens estàvem coneixent i ens enviàvem informació bàsica sobre el clima.

¿Quin diria que era el principal objectiu del programa?

L’objectiu final del projecte és crear una consciència europea, que els nens espanyols vegin que els nens noruecs són com ells i que van al col·legi com ells, i els nens irlandesos, etcètera. És un projecte sobre la tolerància, sobre comprendre l’altre. I una excel·lent excusa per treballar l’anglès.

Em va dir per telèfon que havia conegut un munt de països.

Sí, amb Noruega i Irlanda va ser el primer projecte, però també vaig treballar amb escoles de països com Finlàndia, Turquia, Itàlia, Xipre i Eslovàquia. Això implicava visitar-les i veure com treballaven.

¿Què en va aprendre? ¿Què hi va veure que li cridés l’atenció?

Bé, la veritat és que aprens moltes coses, encara que no totes són aplicables. D’Irlanda em va sorprendre l’educació exquisida dels alumnes i el respecte que senten pel professor. El valoren molt.

¿Aquí no?

Home, aquí menys. Allà els pares són molt conscients que l’escola és un lloc on hi ha persones que els recolzen en l’educació dels fills, i valoren el que fan aquestes persones. Hi ha llocs on el professor és déu. A Eslovàquia, per exemple. Aquí a vegades sembla que sigui l’enemic.

¿Què més el va sorprendre?

Em va sorprendre que a Finlàndia, per exemple, tocar un instrument suma punts pels que volen ser mestres. Es té en compte. Vol dir que la sensibilitat artística és un plus del professor.

Què més.

Hi ha moltes anècdotes. Per exemple, a Irlanda la biblioteca del col·legi continua oberta fins a tres hores després d’acabades les classes, i durant aquest temps la portaven els jubilats del poble; i quin silenci… A Finlàndia cuiden molt que les classes siguin acollidores, hi ha cortines a les sales, i cada cert temps un alumne se les emporta a casa per rentar-les. A Turquia els pupitres van de dos en dos i tenen estovalles, i cada cap de setmana un dels alumnes se les emporta i les retorna netes el dilluns. Per mi són detalls que afavoreixen la implicació.

Aquesta experiència, ¿el va tornar molt crític amb el sistema local?

Ja n’era crític, però al veure aquestes realitats em vaig tornar més crític.

Digui’m, ¿què ha aplicat aquí del que va veure per Europa?

Bàsicament el que jo he intentat és establir un contacte més pròxim amb l’alumne. M’esforço perquè sàpiga que soc aquí  per donar-li suport i ajudar-lo en el seu camí d’aprenentatge. Que no soc un jutge. 

Notícies relacionades

¿Diria que és més gratificant ser professor en altres latituds?

Ho és, però aquí s’estan començant a moure coses. Que cada govern no canviés la llei d’educació hi ajudaria molt. H