GENT CORRENT

"Vaig arribar a preguntar-me si valia la pena dedicar-me a això"

En les tres grans estirps de marqueters de Barcelona, Jordi Ordóñez va ser l'únic que va rellevar el pare; és l'últim d'una espècie

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal

Tres famílies es van repartir al seu dia els principals encàrrecs de marqueteria a Barcelona: els Garganté, els Segarra i els Ordóñez. No obstant, el relleu generacional que és imprescindible perquè les estirps es perpetuïn només va tenir lloc entre els Ordóñez, de manera que en aquesta Barcelona de les albors del segle XXI Jordi Ordóñez es pot definir a si mateix –ho fa– com l’últim d’una espècie. És aquí, al taller del mestre artesà al barri de Gràcia, al petit carrer de Maria, on arriben els membres d’algunes famílies acabalades de la ciutat amb antics i valuosos mobles necessitats de restauració. La marqueteria no té la demanda d’abans i aquest és el gruix del treball avui dia: restaurar.

–Li confesso: em van dir que em presentaven l’últim marqueter de Barcelona i jo vaig pensar en un paio que emmarcava quadros.

–No es preocupi, és un error molt comú. No s’imagina la quantitat de gent que em truca perquè vol emmarcar els quadros.

–Després vaig anar al diccionari de la RAE i no està marquetero. El seu ofici no existeix en castellà.

–Què li sembla. Doncs jo soc marqueter.

–En canvi, marquetería sí que apareix al diccionari d’espanyol: «Embutido en las tablas con pequeñas chapas de madera de varios colores».

–Jo en tinc una de més precisa. La marqueteria consisteix a acoblar diferents peces de fusta per configurar un disseny. Sí, bàsicament s’usa fusta tallada en xapes fines, de 5 mil·límetres de gruix, però també es poden usar altres materials: carei, nacre, os, llautó… Fins i tot or i plata.

–Disseny que serveix principalment per embellir mobles, ¿no?

–Sí, l’hi explico. La marqueteria sorgeix quan tècnicament la fusta es pot començar a tallar en làmines. Llavors, en lloc de fer el moble massís en una fusta de qualitat es comencen a fer amb una fusta més vulgar, però després es posa a sobre la composició del marqueter. Així és com es feia abans. Avui ja s’ha perdut.

–Aquest taller el va obrir el seu pare el 51, ¿oi?

–Sí.

–O sigui, que fins llavors hi havia feina.

–N’hi havia, sí. De fet, fins als 80 va existir una certa cultura del moble. Però llavors va venir la baixada. Jo fins i tot em vaig preguntar si valia la pena dedicar-me a això.

–Ja que en parla, expliqui’m: ¿ho va tenir sempre clar?

–Diria que sí. De petit m’encantava dibuixar i pintar, que és la base de la marqueteria. A més, dels tres germans era l’únic que després del col·legi sortia corrents cap a la marqueteria. Fins que un dia el meu pare, sospitant, em va dir: «A veure, tu què vols estudiar, què vols fer».

–¿Es va formar?

–I tant. A la Llotja vaig estudiar dibuix i després vaig fer una ruta de tallers per províncies.

–¿Una ruta?

–És molt comú a França. Allà es diu els compagnons. Consisteix a passar temporades en cases d’artesans per aprendre’n els trucs. Vaig estar en un taller de restauració, en un de talla i torneria, en una ebenisteria… Jo soc dels que creuen que l’ofici és la suma de tots els trucs.

–Ho entenc. Parlàvem de la baixada.

–Sí: la baixada la vam compensar muntant l’escola, que funciona des de l’any 94. Ara el taller també és escola, i això compensa que ja no hi ha treball com abans.

–¿De debò que és l’últim de l’espècie?

–A veure: òbviament hi ha llocs on fan coses de marqueteria. Però el que li dic és cert: en les altres famílies no hi va haver relleu.

Notícies relacionades

–¿Què passarà amb l’estirp Ordóñez?

–Doncs no ho sé. Tinc un fill de 18 anys que mai apareix per aquí, i una filla de 14 que... Bé: ja ho veurem.

Temes:

Gent corrent