Gerard Ranquin: "El metall és la meva vàlvula d'escapament després dels vols"

Hi ha coses que a simple vista resulten difícils de conciliar. Per exemple, ser pilot d’avions comercials i vocalista d’Iron Maiden. Doncs aquí tenim Bruce Dickinson per demostrar que és possible. I a Barcelona té un anàleg. Es diu Giscard Rasquin (Maastricht, Holanda, 1982), és comandant de vol de la companyia EasyJet i toca la guitarra al grup metaler Rose Avalon. A peu de pista, només se li nota perquè porta l’acreditació penjada amb una cinta d’EMP (la botiga de referència dels heavies).

–No li deixen portar melena, ¿eh?

–Mai m’ha agradat. Ja veu, soc una persona molt normal.

 

–Normal, normal...

–Soc un home molt tranquil. M’agrada estar en família. 

–¿Com és la seva família?

–Soc fill d’un director d’orquestra d’òpera [va estar a l’Òpera Reial de Valònia] i d’una mestra d’infantil. Em recordo escoltant música clàssica i muntant maquetes d’avions de caça. Els F-16 eren els meus favorits.

–Un nen estrany.

–Vaig voler entrar a l’Exèrcit de l’Aire d’Holanda, però no vaig aprovar perquè el meu ull dret estava just per sota del límit. Així que vaig venir a València a treure’m el títol de pilot comercial. Ho vaig aconseguir el 10 de setembre del 2001, un dia abans de l’atac a les Torres Bessones.

–Poc afalagador.

–Van augmentar els protocols de seguretat. Però he tingut sort, en 7.000 hores de vol mai m’ha passat res gros.

–¿Recorda la seva primera vegada?

–La sensació del primer vol com a comandant, un Milà-Màlaga, el novembre del 2014, va ser molt bonica. I al cap de dues setmanes, tornant a Milà des de Marràqueix, em vaig enfrontar a una tempesta gegantina que no estava a les previsions.

–¡Si els passatgers de l’Airbus A-320 sabessin que és un metaler!

–Són coses que es complementen. Pot ser que el metal sigui una vàlvula d’escapament.

–¿Pilota escoltant riffs de guitarra?

–No, no. S’ha d’estar molt atent a la ràdio. Però en el meu cap sempre hi sona música. A vegades fins i tot em venen melodies que escric quan arribo a casa, on tinc un petit estudi i les meves guitarres. 

–Si fem sonar les seves cançons al revés, ¿apareixen missatges satànics?

–Rose Avalon fa metal simfònic amb tocs folk. Flautes, hurdi gurdi, gaites... Rose, la cantant i lletrista, escriu sobre el maltractament animal i el dolor que hi ha al món.

–Tenen títols com From my Darkness, La batalla final...

–[Somriu] L’any que ve traiem disc, Universe, i les lletres són pacifistes.

–De l’1 al 10, ¿quant de fosc és?

–Un 7.

–¡Un notable en foscor! ¿Com va començar el gust per aquest costat?

–Quan vaig començar a EasyJet estava destinat a Luton (Regne Unit) i em vaig comprar una guitarra acústica. Em fascinaven John Petrucci [Dream Theater] i Michael Romeo [Symphony X]. A Madrid vaig formar Davionics amb un altre pilot i un assistent de vol, però era difícil quadrar horaris.

–¿Assajar a l’hangar no podia ser?

–No hauria sigut mala idea, no. Però em vaig enrolar a la banda Arkgabriel i vam fer un disc. Quan van obrir base a Barcelona, vaig venir aquí perquè la meva nòvia és de Burjassot, que queda a prop. Ara esperem un nadó que es dirà Maxim, per Gladiator.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Si la seva nòvia es posa de part i vostè està a 38.000 peus, ¿què farà?

–¡Fer la volta! Amb sort seré aquí.