Gemma Barbany: "Estem una mica cansats de tant comprar i tirar"

Un edifici de quatre plantes al centre de Granollers alberga l’espai Dracs, que combina la venda d’articles fabricats seguint criteris ètics, de proximitat i de qualitat amb activitats culturals i socials. Al capdavant del projecte hi ha Gemma Barbany (Granollers, 1989) i el seu pare, que han rebut el Premi a la Iniciativa Comercial de la Generalitat. El seu producte estrella són els jerseis de la marca Iaios.

–El seu rebesavi ja venia camises a marxants de bestiar.

–Jo soc la cinquena generació dedicada al tèxtil, però fins fa tres anys no tenia cap intenció de dedicar-m’hi. Vaig estudiar Belles Arts i vaig estar anys vivint a l’estranger i dedicada al videoart.

–¿Com torna a la tradició familiar?

–Em vaig enamorar del tèxtil arran del projecte Iaios. El meu pare va començar aquesta marca de jerseis i samarretes als anys 90, però va haver de tancar-la. Fa tres anys un fabricant ens va dir que tenia unes tricotoses sense utilitzar i ens vam animar a ressuscitar aquests jerseis, que formen part de la meva infància. Vam descobrir una petita fàbrica a Olot on encara fan llana regenerada –procedent de peces usades i sense tints– i la confecció es fa en un taller familiar d’Igualada.

–Cada model té una història.

–Els jerseis van acompanyats d’una fitxa biogràfica de persones que em semblen interessants: Chavela Vargas, Frederica Montseny, Jane Goodall, Vivian Maier... Per a la col·lecció d’aquest any he escollit Axel Munthe, que va escriure La historia de San Michele, i Tranquilina, l’àvia de García Márquez, que va inspirar el seu pensament màgic. També traurem un jersei amb la història del meu besavi. 

–¿Qui era?

–L’avi Amadeu, com li dèiem, va ser la segona generació de la família dedicada al tèxtil. Era una persona peculiar. Va començar com a rellotger, però era un amant de la poesia. Va ser regidor de Cultura a Granollers i va escriure al diari El Diluvio. Va ser dels pocs periodistes enviats a l’antiga Unió Soviètica per documentar el naixement del nou Estat. Durant la guerra conduïa el seu cotxe com a ambulància per a la Creu Roja i després es va fer càrrec de la botiga familiar i una fàbrica de punt on ell mateix dissenyava els patrons.  

–¿Com pot competir el missatge de Iaios amb la producció en massa de roba barata?

–Crec que estem una mica cansats de tant comprar i tirar. Una multinacional pot oferir mil virgueries, mentre que Iaios ofereix un jersei molt bàsic però que és pràcticament únic. El més important no és el jersei en si sinó tot el que té al darrere de compromís amb la producció local, amb el medi ambient, amb el respecte als drets humans, amb una forma de consumir... Són jerseis amb història que evidencien com n’és de preciós del procés tèxtil.  

–Vostè ha sigut voluntària als camps de refugiats de Grècia.

–L’any següent de començar el projecte Iaios me’n vaig anar pel meu compte a Lesbos. Vaig arribar a Mitilini, la capital, i vaig llogar una moto amb la qual vaig recórrer els camps per veure on podia ajudar. Jo havia fet natació sincronitzada i vaig acabar col·laborant amb el Centre Internacional de Resposta a Emergències, sortint al mar amb un equip de rescat i ensenyant a nedar els nens.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Amb què es queda del que hi va viure?

–Amb els joves. Pensava en la meva pròpia adolescència, que va ser difícil, i en com en una etapa tan delicada aquests nois ja han experimentat el que és no ser benvinguts i haver de viure pràcticament tancats. Per força això deixarà empremta en les seves vides. Ara gairebé ja no es parla dels camps de refugiats, però la gent segueix allà i està desesperada. Són els grans oblidats i hem de tornar a despertar les consciències sobre la seva situació.