Guifré Serrano: "M'interessa menys guanyar premis i més que la gent no oblidi el que va passar"

No és habitual que un treball de recerca de batxillerat trenqui la closca del món acadèmic i emprengui un camí propi, que surti a recórrer el món, que és el que està passant actualment amb Far vus?, el documental sobre l’Holocaust de Guifré Serrano, alumne de l’Escola Pia de Sabadell. Far vus? (¿Per què? en jiddisch), que Serrano va gravar amb una petita càmera esportiva Go Pro, ha sigut convidat a participar en la pròxima edició del Jewish Film Festival de Punta del Este (Uruguai) un dels festivals més importants del ram, i probablement també sigui exhibit al Festival de Cinema Jueu de Barcelona, el 2018. I tot va començar així.

Va començar, ¿com? Vull dir: ¿per què l’atreia el tema?

Bé, suposo que pel meu pare, que a part de professor és historiador i sempre s’ha interessat per aquest tema. De fet, va ser ell qui em va dir: «¿Què et sembla si comences el treball d’investigació abans i el fas sobre això?» Fa dos anys. Se n’anava a Alemanya i em va proposar que l’acompanyés.

Fa dos anys. Això vol dir que vostè…

Estava acabant 4t d’ESO.

Realment va començar amb antelació.

Em va semblar que havia d’aprofitar l’oportunitat. El meu pare m’havia introduït en el tema, però el que a mi personalment m’ha intrigat sempre és això, el perquè, per què va passar el que va passar, i vaig pensar que en podia treure molt d’anar a Alemanya i parlar amb supervivents, amb la gent responsable dels memorials, d’estar als llocs… Encara que després no pogués respondre a la pregunta. No hi ha resposta. No hi ha raó que expliqui una barbaritat així.

Fer un documental implica aspirar a un públic.

Sí, és clar. Això és perquè un dels meus objectius sempre ha sigut recopilar la informació per transmetre-la a la gent jove.

Als joves en particular.

Miri, una de les persones a les quals vaig entrevistar va ser Isaac Borojovich, que va estar al camp de concentració de Bergen Belsen i en cinc camps més. Ell, fora de càmera, m’explicava que preferia explicar la seva història a la gent jove perquè d’aquesta manera era més difícil que caigués en l’oblit.

Parli’m d’una cosa que l’hagi marcat. 

Doncs Bergen Belsen, precisament. Un any abans havia estat a Auschwitz i m’havia impressionat molt, però la diferència és que a Bergen Belsen no hi ha res… Un memorial, és clar, però no queda res del que va ser el camp al seu dia, així que t’ho has d’imaginar. Va ser molt dur.

Expliqui’m qui va ser el seu primer públic.

La meva família.

¿I?

Doncs van flipar.

¿I a l’escola?

A l’escola es van entusiasmar molt. Va ser allà on van començar a dir que l’havia de  divulgar, presentar-lo a premis, a festivals…

Aquí tinc una llista dels premis que ha guanyat fins ara. Corregeixi’m si m’equivoco: primer premi del concurs CAC a l’Escola, primer premi de Recerca en Memòria Democràtica del Memorial Democràtic, segon premi en els premis Treball de Recerca de la UPF.

Correcte.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Deu estar content.

Sí, és clar, però a mi, la veritat, no m’interessa tant guanyar premis, m’interessa que la gent vegi el documental i no s’oblidin del que va passar. Jo en algun moment de tot aquest procés em vaig adonar que el documental no el feia per al col·legi. El feia perquè una cosa així mai torni a succeir.