Mamadou Korka Diallo: «Sense estudis hauria sigut un altre senegalès del 'top manta'»

«T’enviaré a Europa –li va dir a Mamadou el seu pare abans de pujar-lo al vaixell que el portaria a Barcelona–. Però vull que t’esforcis, perquè això m’ha costat molt». El noi sempre va tenir presents les seves paraules. A l’arribar aquí va comprendre que les coses no eren com es pensava –i com es pensava el seu pare–, però havia promès esforçar-se i es va esforçar. Sota tutela de la Generalitat –va baixar del vaixell amb 16 anys–, es va dedicar a estudiar. Després, va seguir estudiant. La seva tenacitat va cridar l’atenció i al fer-ne 18 va entrar en el programa de l’Obra Social La Caixa i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies per a l’atenció de joves extutelats. Ara, vuit anys després de llançar-se al mar i a l’aventura, acaba d’obtenir el grau superior de Desenvolupament d’Aplicacions Web.

–Senegalès, llavors.

–Doncs no exactament. Vivim al Senegal, però vaig néixer a Guinea Conakry. Va ser més tard que vam anar al Senegal, on el meu pare té una botiga de comestibles. Dues botigues, en realitat. La família viu d’aquests negocis.

–Parlem del seu viatge. Té 16 anys i puja en un vaixell per venir a Europa.

–Un vaixell de mercaderies. De Dakar a Barcelona, així va ser com vaig entrar, il·legalment. A la meva família li va costar molt car. I jo havia de correspondre a aquest esforç. 

–¿No va tenir problemes?

–Cap. Vaig sortir del port sense problemes. No anava mal vestit i només duia una motxilla. Tenia por, però no ho podia aparentar.

–Expliqui’m, ¿quina era la seva intenció?

–Treballar. Estàvem segurs que seria facilíssim trobar una feina, que l’endemà ja estaria treballant. Des d’allà les coses es veuen d’una altra manera. La meva intenció era venir aquí, treballar un o dos anys, estalviar i tornar al Senegal.

–El moment d’enfrontar-se amb la realitat: ¿com va ser?

–Bé, aquí tenia un amic amb qui vaig viure un parell de setmanes, un amic que just se’n tornava perquè no trobava feina. Em vaig adonar de com era tot en realitat.

–Sona que no tenia perspectives.

–Tant que vaig haver d’anar a la policia. Com que pensàvem que m’aniria bé tot just arribar, només portava 300 euros. Vaig parlar amb gent per veure quines opcions tenia i la majoria em van dir que fes això.

–¿Anar a la policia?

–Perquè em portessin a un centre de menors. Era això o qui sap què. Llavors va ser quan vaig començar a estudiar. Abans de fer els 18 vaig estudiar català i vaig fer un PFI... Un Programa de Formació i Inserció . D’Informàtica. També vaig acabar l’ESO.

–Veig que hi va haver un canvi de mentalitat, ¿m’equivoco? Un altre potser hauria estudiat una mica i a la primera oportunitat ho hauria deixat per treballar. 

–Sí. Em vaig adonar que si em posava a treballar seria un altre senegalès del top manta, i no volia. Vaig pensar que si havia de treballar volia fer-ho bé, amb una professió. I per tenir una professió cal estudiar.

–Informàtica i després desenvolupament d’aplicacions. Sembla que sap per on va.

–Al Senegal, fa temps, vaig veure un documental sobre Google. Recordo que vaig dir: «Jo vull treballar allà». I quan vaig veure que hi havia un curs d’informàtica li vaig dir al meu educador: «Jo vull fer aquest curs».

–El seu pare, que li demanava que s’esforcés, deu estar orgullós.

–Fa poc vaig tornar al Senegal. No hi havia tornat des que era aquí.

–Expliqui’m.

–Abans de viatjar estava molt preocupat perquè no estava segur d’haver complert amb les expectatives de la família. No sabia com em rebrien. Però a l’aeroport hi eren tots, ¡tots! m’abraçaven, ploraven… Va ser molt emocionant.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿I el seu pare?

–Ell no va anar a l’aeroport. Estava molt nerviós, i jo ho vaig entendre, perquè jo estava igual. El vaig veure després, a casa. Ens vam abraçar, em va agafar del braç i vam anar al menjador a parlar tots dos sols. Estava orgullós. Em va fer sentir que m’estimava.