Gent corrent

Júlia Galobart: "L'esforç és més important que les notes"

L'estudiant que ha entrat a la Universitat de Barcelona amb la nota més alta ha elegit un grau d'humanitats

fsendra39543630 barcelona 03 08 2017 contraportada julia   una alumna con la170808173622

fsendra39543630 barcelona 03 08 2017 contraportada julia una alumna con la170808173622 / RICARD CUGAT

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

Entre els joves que aquest any han tret una nota superior a 13 (sobre 14) en les notes de batxillerat i selectivitat, molt pocs han optat per una carrera humanística. Júlia Galobart Gassió (Barcelona, 1999) n’és una. Amb un espectacular 13,881 ha escollit cursar Llengües i Literatures Modernes a la Universitat de Barcelona. Demà, aquesta mateixa secció recollirà l’experiència d’un estudiant de Matemàtiques i Enginyeria de Dades. En els dos casos han triat la carrera perquè els agrada i no per les possibles sortides laborals.

-Amb una nota com aquesta hauries pogut fer qualsevol carrera, però n’has triat una en què només demanen un 5 per entrar.

-Hi ha gent que ho considera un desaprofitament i no em sembla just. Que en una carrera demanin una nota de 13 no vol dir que sigui per a gent més intel·ligent, senzillament és un número que indica la relació entre la gent que vol fer aquests estudis i l’oferta de places. També m’han dit que si volia fer una carrera en què demanen un 5 per què m’hi esforçava tant.

-¿I què contestes a això?

-Jo no soc una ment brillant. Per treure aquestes qualificacions he d’estudiar molt i dedicar-hi moltes hores, però no ho faig per arribar a una nota específica.

-¿Per què ho fas?

-Per mi mateixa, perquè em satisfà. Soc conscient que he tingut l’oportunitat d’anar a una bona escola i de tenir bons professors, cosa que molta gent no té, i ho vull aprofitar. Per a mi, l’esforç i el treball constants són molt importants per enfrontar-se a la vida, més que les notes.

-Et deuen haver suggerit més d’una vegada que facis ciències en lloc d’humanitats.

-A casa i a l’escola m’han dit sempre que faci el que m’agradi, però sí, hi ha molta pressió a nivell social. Quan vaig escollir el batxillerat humanístic havia de sentir coses com: «Tan llesta que ets, ¿per què no fas ciències?». Això em molesta. Hi ha diferents tipus d’intel·ligències, hi ha gent molt intel·ligent per a la física que no podria fer filologia hispànica, i al revés.

-Hi ha la tendència a enviar els bons alumnes a estudiar a l’estranger.

-Jo vaig fer tercer d’ESO a Anglaterra i ja vaig viure aquesta experiència, però ara prefereixo quedar-me. Si tots som tan crítics amb el sistema educatiu, crec que és positiu que ens quedem a experimentar-ho i a lluitar per millorar-ho.

-Bona reflexió.

-Penso que l’única manera de canviar les coses és des de dins del sistema. S’està arraconant la cultura i escollir aquestes carreres oblidades és una manera de fer front a aquesta situació. Impulsar el progrés sense reivindicar el passat ens pot portar a cometre errors com a societat. No ens podem desentendre de la civilització humana.

-¿Per què vas elegir finalment el grau de Llengües i Literatures Modernes?

-Perquè combina el que m’agrada de la llengua i la literatura, que estan íntimament lligades a les persones, amb la gramàtica. M’encanta traduir del llatí, desxifrar-lo i veure que tot quadra, com qui troba fascinants les mates pures. 

-¿Què t’agradava fer quan eres petita?

-Sempre m’ha encantat llegir. A casa hi ha molts llibres i els meus pares són grans lectors. Quan tenia 6 anys la meva mare va començar a llegir-me Harry Potter i de seguida vaig voler llegir-lo jo, amb dificultats. També he fet dansa clàssica, música i cant. 

Notícies relacionades

-Entenc que no t’hagis enganxat a la pantalla. ¡Estaves massa ocupada!

-A casa no mirem gaire la tele. A segon de primària era l’única de la classe que no tenia Nintendo, també vaig ser de les últimes a tenir un smartphone i l’únic ordinador que tinc és el de l’escola, que no tira gaire. He crescut allunyada de les noves tecnologies i agraeixo que els meus pares m’hagin marcat aquests límits perquè no som conscients de la quantitat d’hores que invertim en les pantalles.