María López i Javier de Riba: «En una setmana no t'has acabat el mural»

María López i Javier de Riba s’han passat una setmana pintant la façana de l’ajuntament de Gràcia des de la cistella d’una grua. S’acosta la 200a edició de les festes del barri barceloní i les autoritats del districte han decidit decorar la façana com es feia abans, de manera que van convocar el corresponent concurs. En va sortir guanyadora la proposta de Reskate, l’estudi d’art que fa sis anys van posar en marxa aquesta donostiarra i aquest barceloní, tots dos provinents del món del disseny gràfic. Comissariada per Difusor, la intervenció és un homenatge a la decoració dels carrers. «Però més al procés que al resultat», subratllen.

–Festes de Gràcia, segon centenari, decorar la façana com no es feia des de fa temps… Una responsabilitat, ¿no?

–Sí, sens dubte. Per això hem intentat no només ser respectuosos, sinó unir esforços amb el mateix edifici, treballar tenint molt en compte on estàvem intervenint.

–¿Què significa això a la pràctica?

–Significa, per exemple, respectar el blau de fons i només afegir-hi un color. Significa que ens hem basat en l’estètica de moltes cases del barri de Gràcia que tenen la tècnica de l’esgrafiat. Hem sigut conscients en tot moment que es tracta d’un edifici especial, la seu del districte. La gent el sent com a seu perquè en part és seu. De fet, rep bombes de pintura tot l’any, ¿no? És un llenç, la gent ja l’utilitza com a tal. Això ho hem tingut molt present.

–¿Quines reaccions han tingut mentre estaven allà a dalt, pintant?

–Bé, creiem que hi ha hagut una evolució. Els primers dies hi havia desconfiança, intriga… Al tercer dia ha sigut com: «A veure, ¿què està passant aquí?». I quan hi vam posar color: «Escolta, ¿això quant durarà?», ens cridava un home des de baix. «¡Per a les festes!», vam dir. I ell deia que no, que s’havia de quedar, que s’havien de recollir firmes. «¡La meva ja la teniu!», cridava.

–Pel que he vist, el mural es compon de diverses escenes, ¿no?

–El mural és ple de detalls, sí, i en aquest sentit exigeix la implicació de l’espectador. En el projecte estava estipulat que abans de posar-nos a pintar parlaríem amb una comissió de festes, i això vam fer, i molt del que vam parlar hem volgut que quedi reflectit en l’obra.

–¿Per exemple?

–Amb qui ens vam posar finalment en contacte va ser amb la comissió de festes de Joan Blanques, i parlant amb ells vam descobrir formes de treball i materials que ni tan sols sabíem que era possible utilitzar. En aquest carrer diuen que tenen una tècnica només seva per convertir les ampolles de plàstic en tires de plàstic. Bé, doncs això ha quedat reflectit al mural.

–¿Què més?

–El ventilador a sota del qual treballen, el televisor on veuen els partits del Barça, la guardiola de les aportacions… Són detalls que parlen del procés, de com els veïns estan tot l’any planejant el decorat, de com això fomenta que s’estrenyi el teixit veïnal. Vam mirar de ser molt sensibles al fet que quan les festes s’acaben als veïns els queda un buit.

–Vaig veure la paraula 'tongo' a la façana. Em va fer gràcia.

–Sí, l’hi hem inclòs perquè creiem que ja forma part de la festa. Ens encanta. Al capdavall és una altra manera de celebrar-ho: «He perdut però em dono el gran gust de cridar 'tongo'». És ple de detalls: a la part dreta del mural hi ha una referència a la supressió de les festes durant la guerra.

–S’ha de mirar detingudament, ¿no?

–L’espectador l’ha de mirar i analitzar, sí. Diguem que està pensat perquè cada vegada que hi passis te’l quedis mirant i hi descobreixis un detall nou. En una setmana no t’has acabat el mural.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–He vist que fan tota mena de treballs… Diguin-me, ¿quin percentatge representen els murals en el seu dia a dia?

–Aquest estiu està sent de bojos: hem de pintar 14 murals. De fet, n’estàvem acabant un quan ens va arribar la notícia d’aquest concurs.