"Pavarotti em va dir: 'Aquí tens el piano, canta'"

Nova York, 1985. Un matí de febrer, Alberto García Demestres (Barcelona, 1960) feia sonar el timbre d’un apartament a Manhattan. Tenia 24 anys, i una cita important. Segurament la cita més important de la seva carrera professional. En un pis amb vistes al Central Park, Luciano Pavarotti l’esperava per comprovar el seu talent musical. Demestres va fer una audició, a soles, amb el tenor de Mòdena que, a partir d’aquell dia, seria el seu guia, assessor, i amic. Abans de concentrar-se en la música, mestre i deixeble van menjar uns espaguetis al pesto.

–¿Els va preparar ell? Sí, era el seu pesto. Vam menjar bastant. Jo sempre havia sentit que després de menjar, millor no cantar. Però aquell dia, tot just acabar de menjar, i no poc, Pavarotti em va dir: aquí tens el piano, canta el que vulguis.

–¿Què li va dir a l’acabar la interpretació? Em va dir: «Tens una veu molt simpàtica. Falta treballar-la tècnicament, et faig una carta perquè puguis demanar beques». 

–¿Li va obrir moltes portes aquella carta? A Espanya, i a Catalunya, cap. Sí que vaig tenir beques del ministeri francès, també a Alemanya, Itàlia, i fins i tot a Bulgària.

–¿Com va arribar a la cita amb Pavarotti? A través d’un amic, un flautista de la Scala de Milà que havia conegut estudiant a França. Un dia em va dir que m’havia preparat una audició a Bolonya, amb un dels pianistes de Luciano, que va ser qui va lligar després la cita amb Pavarotti. Va coincidir que jo anava a Nova York a recollir un premi i Luciano Pavarotti també hi era.

–¿Era conscient del seu cop de sort? Encara avui segueixo al·lucinant de la meva sort i de l’enorme generositat que Luciano Pavarotti sempre va tenir amb mi. Em sento privilegiat d’haver viscut amb ell, no només una bona relació de professor i alumne, sinó també la nostra amistat.

–¿La cosa més valuosa que li va deixar? L’amor per la música, la recerca de la perfecció, i la consciència que la música sempre està amb nosaltres en la ment. Ho vaig aprendre un estiu a Pesaro. Luciano estava estudiant Otel·lo i, des de la seva terrassa, vam veure els paparazzi a la platja, i hi va voler baixar. Rient i fent broma amb els fotògrafs, en un moment donat, em va dir: «Acabo de veure on he de respirar en la frase». Aquell dia vaig ser conscient que pots estar fent 50.000 coses, però si tens alguna cosa que has de resoldre al cap, la teva ment ho va treballant. Tenim sentits que treballen a dins, a nivell subliminal.

–Les seves composicions resolen melodies i lletres, i aporten llum a qüestions latents en la societat. La seva òpera 'La straordinaria vita di Sugar Blood' –s’estrena  dijous al Festival de Peralada– ¿què ens diu? El missatge d’aquesta òpera –en italià, en homenatge a Luciano– és que la diabetis no ha de ser excusa per renunciar a res del que desitgem realitzar, i a més al més alt nivell. També l’he escrit esperant que el gran error que jo vaig cometre durant 14 anys, fent veure que no estava malalt i que no era necessari cuidar-me, obri els ulls a persones amb diabetis, diagnosticada o no, perquè no l’ignorin.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Quina factura li va passar la vida per això? Vaig tenir un atac al cor, un ictus, un virus que se’m menjava i tinc, encara, dolor als peus. Pesava 135 quilos. Vaig aprimar-me menjant menys, i més productes de temporada, i estimant-me més. 

–La seva obra www.sugarblood.demestres.es ¿parla de tot això, menjar i salut? Sí, els personatges protagonistes són una nena –membre del Cor Vivaldi de l’escola Ipsi de Barcelona– i el seu avi. Tots dos tenen diabetis, com Luciano i jo. Inspirat en això, Jordi Roca ha creat unes postres especials, de coco i síndria; a més, un full del programa és comestible. H