"Quan vaig provar el violí, el seu so em va enamorar"

Menys famosos que els Stradivarius, els violins Guarnerius són igualment valuosos i pocs tenen l’oportunitat de disfrutar del seu so. Josep Lluís Puig Bartolomé (Sabadell, 1948) és un d’aquests privilegiats. Darrere del violí Guarnerius del 1740 que l’acompanya en els seus concerts hi ha la història d’un músic que anteposa la discreció i la humilitat als seus èxits. Als seus 68 anys, es defineix com «un etern aprenent de violinista».

–¿Qui va trobar a qui? ¿Vostè al violí o el violí a vostè?

–Va ser un cop de sort. Jo anava a comprar unes cordes i a la botiga em van dir que tenien un violí especial. Quan el vaig provar, em vaig enamorar del seu so. Era l’any 1980 i jo em guanyava la vida bastant bé, però tot i així vaig haver de demanar un préstec al banc per poder comprar-lo.

–Un 'guarnerius' de 277 anys és una joia.

–El vaig portar a un important lutier de París, que va confirmar que, efectivament, el violí havia sortit del taller de Guarneri a Cremona (Itàlia) el 1740. El que no està confirmat és que el fes tot ell, però no m’he preocupat mai d’obtenir el certificat oficial.

–¿Com es va iniciar en l’instrument?

–El meu pare era pianista. Un dia vaig anar a veure’l tocar amb una orquestrina de ball i vaig sentir els violins. Jo tenia 4 o 5 anys i aquell dia vaig decidir que volia tocar. ¿Veu aquest violí? [n’assenyala un de petit col·locat sobre el piano de la sala]. Va ser amb el que vaig començar.

–¡Encara el conserva!

–A casa meva eren molt humils. Em van comprar aquest violí i al cap dels anys van haver de vendre’l per poder comprar-me’n un de més gran. Quan ja tenia 30 anys vaig fer un concert a la parròquia del barri i a l’acabar se’m va acostar un sacerdot. «Vine a la sagristia», em va indicar. Allà hi havia una funda de violí que vaig reconèixer de seguida. «Et regalo el violí que els teus pares van vendre als meus», va dir.

–Aprendre música no és barat.

–No, suposa un sacrifici enorme. Als 14 anys vaig entrar a treballar en un banc per poder-me pagar els estudis de música.

–Una feina segura davant la incertesa del violí. ¿No va pensar deixar-ho?

–En aquella època, si anaves amb un violí et veien com un mort de gana, però jo ho tenia molt clar i he tingut sort. Com que al banc em coneixien, em van donar un préstec per estudiar a París amb una professora excel·lent, Dominique Hoppenot. No hi ha dia que no pensi en ella.

–El va marcar.

–Abans més que ara es plantejava l’estudi d’un instrument com una lluita que causava molt de patiment; ella, en canvi, pregonava el plaer de la sonoritat. Coneixia l’anatomia humana perfectament i aconseguia que els gestos fossin lliures i naturals, com si l’instrument fos una prolongació del cos. Em va reconciliar amb l’estudi i amb mi mateix.

–El 1995, un accident gairebé acaba amb la seva carrera.

–Anàvem en cotxe amb la meva dona i ens vam trencar la columna. Jo no tenia clar que pogués tornar a tocar, però gràcies al que vaig aprendre amb Dominique Hoppenot segueixo tocant. La meva primera actuació després de l’accident va ser un concert de Mozart amb el director José Luis García Asensio. Els nervis se’m van posar a la ferida, però vaig acabar tocant fins al final.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Es va jubilar el 2012 sent director del conservatori de Sabadell.

–Guardo un gran record dels anys que vaig passar al conservatori i dels companys, que són uns grans professionals. Representa que estic jubilat, però segueixo estudiant molt. En un concert recent vaig tocar per primera vegada en públic una de les obres més difícils, la 'Sonata 3' de Bach per a violí sol en do major. N’haig d’aprendre tant...