"Va caure el nostre món i vaig buscar altres pilars"

Filla de pare txec i mare hongaresa, Tamara Precek (Praga, 1977) parla set idiomes i coneix almenys tres llengües mortes, l’hebreu bíblic, l’accadi i l’arameu. Va estudiar Filologia Hebrea i Hispànica, però el seu esperit és sobretot musical. Viu al Prat, en una casa pairal, amb el seu marit, Joan, les seves quatre filles i els avis.

–¿Hi havia tradició musical a casa seva?

–Molta.  Encara que els meus pares són enginyers tots dos, em van incitar sempre cap al món de l’art. La meva àvia paterna tocava el piano i insistia molt que els seus set nets cantéssim junts en les reunions familiars i estudiéssim algun instrument.

–Vostè va començar amb l’acordió.

–En vaig fer 13 anys i després hi vaig afegir el piano. A més, cantava en moltes corals i conjunts de música klezmer, la música dels jueus de l’est d’Europa,  sobretot a partir dels 12 anys, quan vaig descobrir que era jueva.

–¿No ho va saber fins llavors?

–No. A casa no se celebraven els ritus jueus; la meva mare ja no va ser criada com a tal.

–¿Per por?

–Pot ser; no era una qüestió de la qual es parlés. El meu besavi matern va entrar al gueto de Budapest, i no sé com va poder sobreviure a la guerra. La seva dona, que no era jueva, va mantenir amagada la filla, la meva àvia, durant mesos i mesos, tapada amb mantes a sobre perquè no la veiessin els veïns.

–Quina angoixa.

–Durant el dia teixia jerseis sota les mantes i després la meva besàvia anava a vendre’ls. 

–¿A quin camp van portar el besavi?

–No ho sé; ni la meva mare ni jo vam arribar a coneixe’l. Va morir de seguida de tornar, el 1947, i l’àvia no volia parlar del que havia passat durant el nazisme i la guerra.

–I havien arribat els soviètics.

–És clar, i per tenir una mica de futur, els jueus preferien oblidar-se que ho eren. Tothom es va fer comunista perquè, almenys, els donaven una esperança.

–Però vostè va seguir preguntant-se.

–A partir de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, tot va començar a obrir-se. A Praga, on vivíem, teníem amistat amb una família hongaresa i, com que ells sí que tenien consciència jueva, vam començar a acompanyar-los als ritus de la comunitat. 

–I la va fascinar.

–Molt. Tot anava sobre el carril durant el comunisme, però quan es va ensorrar el nostre món suposo que vaig necessitar buscar altres pilars que sustentessin la meva vida emocional... No he deixat d’investigar des d’aleshores i, d’uns anys ençà, percebo que està reprenent molta força la tradició musical jiddisch.  

–¿Pot explicar què és?

–El jiddisch era la llengua franca que parlaven els jueus des de Rússia fins a Holanda. Va sortir de l’alemany medieval i va incorporar termes hebreus i eslaus, una mica de cada lloc. La majoria dels seus parlants van acabar a Auschwitz.

–¿Com recopila el repertori? 

–Investigo molt a internet, busco versions i comparo; ho he pogut fer perquè passo molt de temps a casa. Durant 10 anys vaig cantar amb Rosa Zaragoza, però ara que les nenes ja estan una mica més criades vull recuperar la meva carrera musical.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Ho està fent.

–A poc a poc vaig muntant el Yiddish Swing Project. La meva gran il·lusió és cantar swing en jiddisch, que va tenir molta acceptació en el seu moment. Els músics jueus dels anys 20 i 30 tocaven música de cabaret... ¿Li sona la cançó 'Bei mir bistu shein', que van popularitzar després les Andrew Sisters? ¡Doncs tot Europa la ballava! Seria una llàstima que es perdés aquest patrimoni.