"Un llibre també serveix com a objecte d'unió"

Gairebé tot a la biblioteca del mòdul de dones U de la presó de Brians 1 és reciclat o fruit de donacions: ordinadors, llibres, revistes... Fins i tot les boniques cadires blaves procedeixen del desmuntatge d’una instal·lació artística. Va ser la inquieta Montse Pérez, bibliotecària de dones des de fa 10 anys, qui les va demanar a l’artista, les va carregar en una furgoneta i les va portar aquí. Amb zero pressupost, ha aconseguit que aquest petit espai s’assembli a una biblioteca pública, amb els seus clubs de lectura, les seves presentacions de llibres i una mitjana de 150 préstecs al mes [contacte: jusbiblbr1.dj@gencat.cat].

–¿Quan estudiava la carrera s’imaginava treballant en una presó?

–Mai. Alguns companys van fer pràctiques en presons, però jo ni m’ho vaig plantejar. Em vaig presentar a la plaça de bibliotecària a Brians 1 perquè em quedava a prop de casa. Però la practicitat la vaig pagar cara.

–¿Per què?

–Si mai has trepitjat una presó i no tens cap formació, l’entrada és duríssima. En un mòdul l’estructura és molt jeràrquica i les normes són molt rígides. A vegades vius situacions provocades per companys, per internes o per l’entorn que en el meu cas es van manifestar en una crisi d’ansietat. Les biblioteques de centres penitenciaris són les trinxeres i ningú les té en compte.

–¿Què és el que més es llegeix?

–Hi ha molta dona aquí per narcotràfic i 'La Reina del Sur' [una novel·la de Pérez Reverte sobre una dona relacionada amb el tràfic de drogues] és un èxit. També agrada molt la novel·la històrica, els llibres sobre interpretació de somnis –a la presó se somia molt–, obres religioses, codis legislatius i revistes.

–¿Què ha aportat a la biblioteca?

–Crec que dinamisme. Tenim pressupost zero, però faig moltes coses i per això em desgasto tant.

 

–¿No hi ha ni un duro per a llibres? 

–Ni un. Funcionem amb donatius. L’editorial Penguin Random House ens dona molts llibres, però es publiquen moltes altres coses interessants i per això pidolo molt. Truco a les editorials, als autors i recorro les biblioteques dels voltants. Hi poso molt de morro perquè és per a la nostra biblioteca. 

–¿Solen reaccionar bé els autors?

–Sí. Care Santos, per exemple. Em vaig posar en contacte amb ella sense conèixer-la i ara és amiga de la biblioteca. Intenta venir una vegada a l’any i ens regala llibres. També convido autors que escriguin sobre vivències pròpies i reptes personals perquè penso que poden ajudar les dones.

–Vostè s’encarrega que els llibres arribin  fins a l’últim racó de la presó.

–Si algú no té llibre és perquè no vol. Els dimarts al matí vaig al Departament Especial [on les internes viuen aïllades 21 hores al dia] i faig un taller de lectura amb el llibre 'Jo' (Alba Editorial), que a través d’unes preguntes les anima a escriure sobre les seves vides. A les tardes els porto els préstecs cel·la per cel·la. 

–¿Què ha après sobre la seva feina?

–Estar aïllat de la societat no vol dir estar aïllat de la informació i per a mi és important oferir aquest accés. De fet, jo obriria internet –amb filtres, per evitar-ne un mal ús– perquè els interns accedissin al coneixement de forma lliure.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿I a nivell humà? ¿Què ha après?

–Que el llibre també serveix com a objecte d’unió. Faig un taller de lectura amb malaltes psiquiàtriques i això et connecta molt amb el patiment. Quan algú ve a demanar-te un llibre en préstec cal saber llegir entre línies, perquè potser el que necessita és parlar. És bonic arribar als matins i sentir-te benvinguda. Si he sobreviscut és perquè aquí em sento útil.