«L'humor és generositat, és un dret humà»

Si el dia 8 els veïns gitanos del barri de Sant Joan de Figueres van traslladar part dels actes del Dia del Poble Gitano al centre de la capital de l’Alt Empordà, aquest dissabte seran els veïns paios de la ciutat els que entraran (molts per primera vegada) en aquest castigat barri per disfrutar de l’actuació dels acròbates BotProject (a les 12, al pàrquing del carrer del Doctor Fleming). L’espectacle forma part de la programació de la 10a edició del Festival Còmic de Figueres, que comença demà i que codirigeixen Agustí Custey i Xavier Valentí.

–Fa 602 anys el poble gitano va entrar a la Península precisament per Figueres.

–És que per l’Empordà hi entra tot. A Barcelona aneu molt de xulos, però els grecs ja van venir primer a Empúries [riu]. Som terra de pas, barreja de cultures, per això la programació del Festival Còmic és internacional, per deixar de mirar-nos el melic.

–La relació entre paios i gitanos a Figueres no ha sigut fàcil.

–Els hem demonitzat. Si busques a Google barri de Sant Joan gairebé sempre surt la policia. Fa uns mesos vaig escoltar la notícia de l’última operació policial que s’havia fet al barri i vaig pensar: ¿què podria aportar jo per canviar aquesta imatge?

–¿Com va reaccionar l’associació de veïns quan va plantejar la seva proposta de programar una actuació al seu barri?

–Va ser com si ho estiguessin esperant. Em van dir que era la primera vegada que algú els plantejava una cosa així, que allà només hi havien anat a actuar els Testimonis de Jehovà. Ja era hora que a Sant Joan li toqués alguna cosa. Convidem la gent a anar amb els seus fills a un barri que si no, no trepitjarien mai.

–El riure és una arma de construcció massiva, diu el pallasso Jango Edwards. 

–Des del festival creiem en l’humor com a motor de moltes coses bones per a la salut de les persones i de la societat. L’humor és generositat, és cuidar, és un dret humà. Al barri de Sant Joan hi ha un gran problema, és com quan tens un nus muscular i has d’anar prement per fer que circuli. Allà hi ha un nus i cal començar a anar per desfer-lo. 

–Vostè ha tocat totes les tecles en el  teatre: ha sigut actor, tècnic, director...

–Durant una època el teatre em va servir per ser el que no m’atrevia a ser ala vida real, però, encara que conservo part de la vanitat de l’actor, em sento més còmode darrere de l’escenari. Soc més activista, motor de projectes, un muntador de grans mogudes, vaja. 

–Parlant de muntar grans mogudes, ¿com se’ls va acudir crear un festival còmic just quan va esclatar la crisi ?

–Ho hem deixat escrit a la pàgina web

[www.festivalcomic.cat/2017]. El 2008 es podien fer dues coses molt temeràries: obrir una immobiliària o iniciar un projecte cultural. I ja se sap: els pallassos sempre escullen l’opció equivocada, per això l’endevinen. Vam néixer en la precarietat i ho hem passat molt malament, però crec que hem fet un treball sòlid i honest. 

–Per codirigir un festival còmic s’ha posat molt seriós.

–No hi ha cap diferència entre dirigir un festival còmic o un d tràgic; cal ser seriós o no te’n surts. Per cert, ens ha quedat un tema pendent, i és que no hem pogut fer una programació paritària.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–És veritat. Hi ha molt poques dones.

–Hi ha Isabel Franc i Yolanda Ramos, però costa molt trobar-ne. Els homes cridem molt, som expansius i això és molt efectiu com a espectacle. Jo de mica en mica em vaig fent més feminista. Hem de reprogramar-nos culturalment, acostumar-nos a sortir del discurs hegemònic masculí i saber escoltar més les dones.