Gent corrent

Àngel Òdena: «La cultura encara no forma part de la quotidianitat»

La veu és l'instrument amb què aquest baríton es guanya la vida. Els dies 22, 28 i 30 d'aquest mes serà Rigoletto al Liceu.

3
Es llegeix en minuts
CARME ESCALES

Que un cantant d’òpera que ha actuat amb figures com Plácido Domingo i Montserrat Caballé sigui entrevistat en un espai de Gent corrent com aquest té una doble lectura. L’escassa cultura operística, i la poca afició a la seva disciplina en aquest país, i per què rere aquest 'Rigoletto' que pujarà a escena al Gran Teatre del Liceu els pròxims dies 22, 28 i 30 de març, i 2 i 5 d’abril, hi ha un home que estudia i assaja cada dia. Com tot artista autònom, Àngel Òdena (Tarragona, 1968) s’obre camí dia a dia, entre bolos d’òpera i sarsuela. I si hi pot anar en tren, és molt més feliç.

–¿Què el fa feliç d’aquests viatges en tren?

–Em puc passar tot un viatge desconnectat del món, mirant per la finestra. Però també m’agrada la part logística de les xarxes viàries. Cotxes, trens, transports, carreteres i infraestructures m’han interessat des de petit, per això vaig estudiar Geografia i Història. M’hauria agradat molt fer plànols, ser urbanista, fins i tot treballar en política, en el bon sentit de la dedicació.

–¿Quin és el bon sentit de la política?

–La seva essència social, el servei als altres i la seva contribució a la millora i el progrés.

–¿Què impedeix que es materialitzi?

–La mateixa humanitat. Els polítics són humans amb virtuts i misèries. Al meu entendre, una bona clau seria deixar-se assessorar bé per professionals de cada àmbit, per saber com resoldre problemes reals.

–¿Lamenta haver deixat escapar algun tren en algun moment de la seva vida?

–Les renúncies formen part de les eleccions. La vida és un continu trànsit de trens, n’hi ha moltíssims. Per mi, que algú digui «se’m va escapar» o «vaig perdre el tren» és una excusa barata, justament, per no pujar-hi. El fet de no decidir també és una decisió. Crec que s’ha de disfrutar del que tens i no amargar-te pel que et falta, perquè de renúncies sempre n’hi ha. I si jo no estic en una audició per elegir un personatge, n’hi ha deu més al meu lloc.

–¿Quins són els seus compositors favorits per als quals prefereix que li truquin?

–Verdi i Puccini, perquè la música mediterrània m’agrada molt, arriba més directament al cor. Les òperes de Puccini són sentiments directes al cor. Amb una frase musical, ho diuen tot. Wagner també m’agrada, però és diferent. I Verdi escrivia molt bé per a les veus, les seves peces són bàlsams per a la veu. Ell va teatralitzar molt l’òpera per fer les històries molt més creïbles. 

–¿Encara avui són creïbles les històries que les òperes ens canten?

–Totalment, perquè els sentiments i les passions entre persones no han canviat. L’òpera sempre explica històries d’odi, amor i sexe, i això està en les nostres vides.

–Però la passió per l’òpera al nostre país no arriba al gran públic. L’òpera es veu com en un pedestal elitista.

–La cultura encara no forma part de la quotidianitat. Els teatres són glamurosos, però com ho pot ser un partit de futbol. El glamur l’aporta també el públic que hi assisteix, ell és qui fa tot el ritual. En canvi, nos-

altres els actors, els cantants, l’artista, el que fa és assajar. A Catalunya tenim molts teatres i auditoris, nous, en pobles i ciutats, però s’han d’omplir de cors i artistes. A Alemanya i a Itàlia, els teatres són més antics, però tenen programació.

Notícies relacionades

–I de la seva passió pels trens, ¿què en queda a la seva vida i com la segueix cultivant?

–Bé, al capdavall, com que no visc en la majoria de llocs on canto, al final, gran part de la meva feina és marxar i tornar.  Sempre que puc elegir, viatjo en tren. També segueixo amb molt d’interès les obres ferroviàries i el projecte del corredor mediterrani. A més, visc molt a prop de l’estació de l’AVE, a Lleida, i veig trens des de casa, són part de la meva vida.