"Un dia, un d'ells em va dir: 'Jo pensava que era com tu"

¿Quina educació reben els nens als camps de refugiats de Grècia? ¿Reben educació? ¿Van a l'escola? Hi ha milers de menors allà. La professora de secundària i integrant de l'equip de govern de l'Escola Pia de Catalunya Sara Camps acaba de tornar de visitar aquests camps amb la vista posada en això, l'educació. Va estar 10 dies a Lesbos i 10 dies a la zona de Tessalònica. I amb això va tornar. Així es vetlla per l'ensenyament en la interinitat desassossegant dels camps de refugiats grecs.

-Expliqui'm, ¿quin era l'objectiu del viatge?

-Bé, l'Escola Pia està explorant la possibilitat de col·laboració o voluntariat dels seus mestres allà, i la idea era conèixer la situació real que es viu avui als camps.

-¿És molt difícil accedir-hi?

-Bé, entrar als camps de refugiats no és fàcil. El control del que passa amb els refugiats quan hi arriben està totalment militaritzat, i l'ingrés als camps està prohibit o molt restringit. Hi entren les oenagés que tenen permís per entrar-hi, que són bàsicament les grans, i poc més.

-¿Llavors?

-Bé, per fortuna havíem fet contactes previs. Això em va facilitar la feina. De totes maneres, encara que l'objectiu principal era establir contacte amb les oenagés que s'ocupen dels assumptes educatius, també volia parlar amb ells, els refugiats.

-¿I? ¿Va ser difícil?

-No, aquesta part no. Els refugiats no estan presos, poden entrar i sortir del camp quan vulguin. A l'exterior hi ha una mena de xiringuitos on el que pot va a prendre's un te, i allà pots seure amb ells i parlar. Fora dels camps també hi ha centres comunitaris que porten les petites oenagés, i allà també pots conversar.

-¿Què li van explicar? ¿Amb què es va quedar?

-Bé, em vaig quedar que aquestes persones arriben als camps després d'haver viatjat molt temps, a vegades dos, tres anys, i d'haver passat coses terribles. I a l'arribar a Grècia pensen que en tres dies es reuniran amb el seu cosí d'Hamburg.

-I no.

-I quan els diuen que no és així, que potser hauran d'estar un any i mig al camp, o més… Ràbia, depressió, tristesa. Esperar. Esperar enmig de la desesperança.

-Parlem del tema educatiu. ¿Què va trobar? ¿Com s'eduquen els nens?

-Bé, em vaig trobar que la llei grega, evidentment, obliga que tots els menors de 16 anys estiguin escolaritzats, i que l'arribada massiva de refugiats els ha desbordat. Llavors, fan el que poden.

-¿És a dir?

-Hi ha diverses situacions. Hi ha nois que surten del camp per anar a l'escola grega, una escola normal, comuna i corrent. Però donat que hi ha pares que es queixen, a vegades els nens refugiats van a l'escola, però les seves classes comencen quan s'acaba l'horari escolar grec. L'horari oficial.

-Bé... almenys hi ha un esforç, ¿oi?

-Almenys. I hi ha la tercera situació, que és quan no hi ha places ni ningú que s'ocupi d'aquests nois a nivell, diguem-ne, oficial. Llavors és quan intervenen les petites oenagés i els voluntaris, que munten petites escoles per cobrir aquest buit.

-¿Quines conclusions es va emportar? ¿Hi ha espai per col·laborar?

-I tant que n'hi ha. Sobretot amb les oenagés petites, en aquests projectes molt concrets. Aquest és el camí.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿I en l'àmbit personal?

-Bé, jo crec que ningú està preparat per veure això. Primer va ser la incredulitat. Després, la ràbia, i després, la impotència. Un dia, un d'ells em va dir: «Jo pensava que era igual que tu, però no ho soc». ¿Què respons? Et fa vergonya.