«Em vaig mirar al mirall i vaig dir: 'O estudies o et mors'»

Han passat 13 anys des que Sundus Ishaque (Gujarat, Pakistan, 1994) va aterrar a Barcelona amb la seva mare i sis germans per reunir-se amb el seu pare, un enginyer que havia vingut a treballar a Catalunya. Aquella nena que es tancava a la biblioteca de l’institut perquè se sentia «estranya» avui està a tercer del grau d’Enginyeria de Tecnologies i Serveis de Telecomunicacions (menció en Sistemes Telemàtics) de la Universitat Politècnica de Catalunya. Només el 16% d’alumnes d’aquesta carrera són dones. 

–¿Què recorda de l’arribada a Barcelona?

–Vaig entrar en la que seria la nostra nova llar, al Paral·lel, i vaig pensar: «¿I la resta de la casa on està?». Al Pakistan vivia en una casa i no estava acostumada a pisos petits. Vaig trucar a la meva àvia i li vaig dir: «No vivim ni a la terra ni al cel, ¡vivim al mig!».

–¿Com va anar l’escola?

–Els primers dies van ser molt pesats. Era la nova, només parlava urdú i anglès i alguns nois se’n reien, encara que també hi havia gent maca. No sé com, però vaig aprovar, i vaig passar a l’institut Milà i Fontanals. 

–¿Quina assignatura li costava més?

–Les matemàtiques; no podia amb elles, no em sortien, però els professors veien que m’esforçava i es van interessar per mi. He sigut molt afortunada. Tinc gravada la imatge de tots els professors de matemàtiques que han cregut en mi i m’han donat afecte i confiança. Ells em van animar a treure-me-les.

–Se’ls hauria de fer un homenatge a aquests 'profes'. Si sabessin que està a 'Telecos'... 

–Quan em vaig matricular estava supercontenta però no era conscient d’haver escollit una carrera que tenia fama de ser de les més complicades. El primer any va ser una bufetada. El primer quadrimestre només vaig aprovar una assignatura i molts abandonaven per les matemàtiques.

–¿Vostè no s’ho va plantejar?

–Temia que em fessin fora i no podia permetre-ho. Sempre he volgut que els meus pares estiguessin orgullosos de mi i, en els moments en què no podia més, això em motivava a seguir. Tenia clar que no havia de demostrar res a ningú i que només competia amb mi mateixa. Un dia em vaig mirar al mirall i vaig dir: «Sundus, o estudies o et mors, no tens més opcions». És molt fort, però no em veia fent una altra cosa.

–¿Com va aconseguir aprovar?

–A l’entrar a la universitat creia que em coneixia, però no em coneixia en absolut. La clau és conèixer-te i buscar la teva manera d’estudiar. Vaig començar per reduir assignatures i practicar moltíssim, perquè és l’única manera de treure’s assignatures com el càlcul. També em va ajudar la confiança dels professors i els companys. 

–Té una força de voluntat brutal.

–A vegades m’estresso tant amb els exàmens que se me’n va la veu i em venen ganes de plorar. Tota la família em suporta, però si he arribat fins aquí ha sigut gràcies a la meva mare. Ella em tranquil·litza i em dona confiança quan no puc més. Si la meva mare està amb mi, si Al·là està amb mi, i jo m’he esforçat, doncs ja es veurà.

–¿Li costa compaginar els seus valors culturals i familiars amb els d’aquí?

–Respecto molt la meva cultura. Els divendres de Ramadà, que és el mes sagrat dels musulmans, vinc a la universitat amb la roba tradicional del Pakistan i em cobreixo els cabells amb un vel.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Dejunar fins a la posta de sol és compatible amb les exigències de la universitat?

–Estic sana, no hi ha motiu per no fer-ho. A més, implica tenir un autocontrol que m’és molt útil. Quan alguna cosa no em surt bé m’agafa gana, en canvi durant el Ramadà aprenc a calmar aquesta ànsia. Abans m’estressava per tot i ara sé controlar-me. A vegades em desitgen sort amb els exàmens, però penso que la sort no existeix, tot està en la ment.