«Molts companys no van sobreviure al desert»

Fa 11 anys que està establert a Sant Boi, al barri de Casablanca, i tan integrat està que fins i tot forma part de la colla de gegantsde La Gralla. Roland Fosso Tanedie (Bamenda, Camerun, 1985) va deixar enrere l'horror, però els seus braços i cames encara mostren les cicatrius del filferro de ganivets.

-Me'n vaig anar de casa als 17 anys, quan va morir la mare. Ella sempre m'havia protegit i em vaig desorientar; em sentia sol a casa meva. Xocava molt amb el meu pare.

-L'odissea va durar 2 anys, 7 mesos i 18 dies.

-Exacte. Vaig deambular per 12 països africans, sense visat ni documents. Vaig aconseguir un passaport fals de Costa d'Ivori, però em van descobrir a l'aeroport d'Abidjan i em van ficar al calabós. Després, em van donar 48 hores per abandonar el país.

-I va travessar el desert del Sàhara.

-Des de Níger. Vaig pagar a les màfies per pujar a un Land Cruiser que feia la ruta. Anàvem 28 al pick-up. Al cap de dos dies, a 53 graus a l'ombra, el cotxe es va espatllar.

-Ja he perdut el compte dels contratemps.

-Vam continuar el camí rumb a Algèria. Aviat vam començar a albirar tombes, i també nosaltres vam haver d'enterrar alguns companys de viatge; jo soc cristià. El primer, un que va caure del cotxe.

-Va escriure un llibre de vivències.

-Quan vaig començar a explicar coses a la meva parella, em mirava amb cara de què em dius. Va ser ella, Rosanna, qui em va animar a escriure La última frontera. El vaig autoeditar amb l'ajuda de l'Ajuntament de Sant Boi.

-Hi explica que els van segrestar.

-Els bandits del desert. Ens van robar tot el que portàvem a sobre. Es van assabentar que un s'havia amagat els diners a l'anus, i un lladre li va enfonsar l'espasa a l'estómac fins a l'esquena. Al retirar-la, la va moure d'esquerra a dreta i li va fer un forat per on van sortir els budells.

-¡Quin horror!

-Vam estar sis mesos retinguts pel grup tuareg, que ens va obligar a treballar en la construcció de les seves cases. Jo anava a buscar aigua amb el camell a l'oasi, però no hauria sabut per on escapar-me. Al final, uns quants vam poder fugir gràcies a l'ajuda d'una dona tuareg. Molts companys no van sobreviure al desert.

-No sé com comprimiré aquesta epopeia.

-¿I com vol que l'hi expliqui? La meva història és llarguíssima. Podríem estar una setmana parlant. A Niamey, vaig haver d'apropiar-me els diners d'una dona a qui havien assassinat els narcos...

-Cada instant donaria per a una novel·la.

-Vaig arribar a Catalunya el 12 de setembre del 2005, el mateix dia del meu aniversari, amb 15 euros a la butxaca. No coneixia ningú. No sabia dir res.

-Si li haguessin projectat el que hauria de viure, ¿hauria sortit del Camerun?

-No, cregui'm que no. Tot i que m'havien advertit dels perills, mai m'hauria imaginat que seria tan dur. Vaig tenir la gran sort de sobreviure. Laura Cano, la meva padrina, diu que vaig néixer amb una flor al cul.

-Ara acaba de tornar del Marroc.

-Sí. Al gener vaig anar al campament de Nador, al peu de la muntanya Gurugú.

-¿Amb què s'ha trobat?

-Hi viuen unes 800 persones i han empitjorat molt les coses. No hi ha aigua. Cada cert temps passa la policia marroquina, crema les tendes i han de tornar a començar. Hi ha dones que han parit al campament.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿Per què la visita?

-M'agradaria refer el meu viatge al revés per rodar un documental. Voldria mostrar la immigració des de dins; li asseguro que ni tan sols farien falta paraules.