GENT CORRENT

«Alicia Alonso ha sigut el màxim atzar de la meva vida»

El prestigiós cardiòleg català Josep Guindo és el fotògraf favorit d'Alicia Alonso, la 'prima ballerina' del Ballet Nacional de Cuba

lpedragosa37132985 josep guindo contra contraportada170207172533

lpedragosa37132985 josep guindo contra contraportada170207172533 / Nuria Puentes

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

Fill d’una família humil d’obrers tèxtils, Josep Guindo (Terrassa, 1958) va decidir que volia ser cardiòleg als 12 anys, quan va quedar encisat per una magnífica il·lustració d’un cor humà que va veure al seu llibre de Biologia. Dotat d’una intuïció i una capacitat de treball extraordinàries, als seus 59 anys combina l’exercici de la medicina a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i a la Quirón Barcelona amb la fotografia de dansa i circ. Fins al 5 de març, el Centre Cultural de Terrassa exposa les seves imatges circenses juntament amb els dibuixos de Joan Soler-Jové i les pintures de Ramón G. Ruiperez.

–Cardiòleg i fotògraf, una combinació poc habitual la seva.

–No es pensi. Miri, el meu lema com a metge és: «El que no sap més que medicina no sap ni medicina». És una frase del doctor Letamendi, que també va ser poeta, escriptor, pintor i músic. La medicina és una disciplina humanística; si no t’interessa l’ésser humà i ets metge només per tradició, diners, perquè queda bé o per la tècnica, no seràs un bon metge. Per això els bons metges solen tenir aficions culturals o artístiques. Com a fotògraf tinc un altre lema.

 

–¿Quin és?

–És una frase de l’escriptor Baltasar Gracián: «Quan els ulls veuen el que mai havien vist, el cor sent el que mai havia sentit». Al que aspiro –i no sempre ho aconsegueixo– és a emocionar mostrant el que aparentment és una minúcia i sol passar desapercebut. 

–També ha sabut aprofitar les oportunitats que li ha brindat l’atzar.

–La ballarina Alicia Alonso ha sigut el màxim atzar de la meva vida. Jo no he buscat mai cap altra cosa que ser metge. Soc zero ambiciós, però tinc molta capacitat de treball i, com que soc molt entusiasta, quan em demanen alguna cosa sempre dic que sí. El 2009 vaig fer un curs de fotografia però el vaig suspendre perquè no tenia temps per presentar els deures. Dos anys després em van suggerir anar a fer fotos a Cuba i vaig dir que sí.

–Es va allotjar al barri de Pogolotti, el més pobre de l’Havana.

–Volia viure la Cuba autèntica i en aquell ambient humil va resultar que la mare de la família amb qui m’allotjava tenia una companya de feina que era amiga d’Alicia Alonso. L’endemà van trucar al Ballet Nacional de Cuba i ella va accedir a fer un assaig expressament per a mi, als seus 90 anys, sense conèixer-me de res i sense ser jo ningú rellevant. 

–D’aquelles fotos va néixer una amistat i una proposta: que es mudés a Cuba per ser el fotògraf del Ballet Nacional.

–Deien que tenia un do, tot i que jo no sabia res de ballet i faig les fotos per emocions. No m’he plantejat mai deixar la medicina, però des d’aleshores vaig a l’Havana sovint i cada vegada que ells venen aquí els faig les fotos. Fins i tot he sigut el metge personal d’Alicia durant els dies en què el seu va haver d’absentar-se per un congrés.

–A Cuba també va descobrir el circ. No se m’ocorre cap lloc més oposat a una consulta mèdica que una pista de circ. ¿Hi ha res en comú entre el seu mètode de treball com a metge i com a fotògraf?

–Com a metge, en una situació inesperada soc molt fred, m’oblido de la persona i em converteixo en una màquina d’aplicar protocols, encara que després puc acabar plorant. Com a fotògraf, durant la funció estic sempre alerta i ho valoro tot, tinc un radar i contínuament penso en el que pot venir. Em concentro tant que al sortir estic esgotat.

–Va estar 23 anys a Sant Pau i ara atén en dos hospitals, té més de mil articles publicats, escriu llibres, des de fa uns dies presideix l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya... ¿Vostè dorm?

–Quatre hores diàries.

Notícies relacionades

–¿I això és bo per al cor?

–Per a mi, sí; no me’n calen més.